"Per l'amor que et tinc, per la teva bellesa i perquè el matrimoni sigui legal, segons la llei dels gots, et dono, esposa meva, la desena part  de les meves possessions ...“ 

Així em parlà el meu espòs, Arnau Mir de Tost, el dia de les nostres esposalles, però en realitat la donació que em va fer fou molt superior. 

He administrat tots aquests béns i aquells dels quals jo ja disposava i tots els que hem aconseguit arran de les conquestes, de manera que fossin creixents i productius. En les nostres terres, la pagesia ha tingut cura dels ramats, ha conreat la terra i ha explotat els recursos dels boscos. Hem obtingut rendes i beneficis de tots els termes castrals i de les parròquies. Hem disposat de recursos per adquirir nous castells, reconstruir-ne d’altres i edificar esglésies, hospitals i monestirs. I per lloança del Senyor he afavorit l’assentament de la població cristiana a l’empara d’aquestes construccions. I així, he afavorit també que la terra fos fructífera.

Ara, a punt d’apagar-se el ble de vida que em queda, faig inventari de les meves riqueses i estableixo els destinataris del meu llegat; també com a propietària dels béns immobles que compartim amb el meu espòs i de la meitat dels béns mobles. 

Vull deixar al meu senyor els meus objectes més preats: les peces de cristall de roca, les peces d’argent i les peces d’ivori de les tres taules d’escacs. I així ho deixaré escrit.

“Les nostres taules d’escacs vagin, segons la meva voluntat, al meu senyor. La meva pellissa de pell de marta i la meva capa de seda, que les venguin i amb el guany obtingut, siguin continuades les esmentades taules.”

De la mateixa manera que no demanava permís al meu espòs per moure les peces durant la partida quan gaudíem dels nostres preciosos jocs d’escacs; de manera semblant he actuat al llarg de la meva vida. Marit i muller hem sumat, però, de molt bon grat els nostres esforços en l’expansió del món cristià, arrabassant cada vegada més terres als sarraïns. Així, vam construir l’església de Sant Pere d’Àger, damunt les cendres d’una mesquita.

Pujols i cavalleria, feltres i botons, arams i bufadors... són paraules de la llengua que fem servir en el nostre dia a dia. Encara que clergues i noblesa sabem llegir i escriure en llatí, tenim un parlar propi que es va escampant a mesura que s’eixampla el nostre territori. Així les conquestes del meu espòs Arnau Mir de Tost més enllà del Montsec, i en nom del comte d’Urgell, no només han portat la nostra fe a la vall d’Àger, sinó que també els nostres costums, la nostra llei i la nostra llengua. 

No sento cap basarda en veure venir la mort, ans al contrari, però em complac a revifar els records del meu pas per aquest món, abans de l’acte de contrició que em cal per arribar neta a l’altra vida.

Tostemps acompanyava el meu espòs en les seves conquestes per les conques dels rius Segre i les conques dels  rius Noguera fins que el 1048 prenguérem la vall d’Àger al poble musulmà, després d’una lluita de més de deu anys. 

Crec haver emprat el seny a l’hora d’administrar justícia als habitants de les nostres extenses terres. I dono gràcies a Déu per com de lleials s’han mostrat els cavallers a qui  he tingut l’honor de nomenar i tots aquells de qui he rebut jurament de fidelitat.

Humilment, demano al Senyor que en el judici dels meus actes tingui en compte el meu afany pacificador en els conflictes entre els comtats cristians i la tasca conciliadora que vaig dur a terme entre Arnau Mir de Tost, el meu espòs, i el comte Ramon V del Pallars Jussà, també enfrontat amb Arnau I del Pallars Sobirà. Penso en ma filla Valença, que en aquests moments roman al costat del seu pare i la seva germana Letgarda, ben a prop d’aquesta cambra. Recordo com el casament que jo vaig facilitar entre Valença i el comte Ramon V, va cloure el conflicte entre aquest i el meu espòs.

Prego que sigui continuada la tasca repobladora en la qual he posat tant afany. De Tost fins a Àger i Camarasa, el meu senyor i jo no només hem construït i reconstruït castells i hem fundat esglésies, sinó que també hem propiciat l’establiment del poble senzill en el territori, mitjançant les cartes de poblament i de franqueses, que els atorgaven drets i privilegis, i oferint-los protecció.

“Desitjo que una part dels meus béns es destini als ponts sobre les aigües malignes que han de ser construïts als camins sants”. 

Així mateix ho dictaré per al meu testament, també, per tal que sigui continuat el pont sobre el riu Noguera que Arnau Mir de Tost, el meu espòs, i jo ja hem començat.

Em complau recordar les comunitats canòniques que he fundat per la glòria de Déu i que han contribuït a l’ordenació i l’explotació dels nous territoris conquerits: a Àger, Mur, Montmagastre... I els hospitals que he fet construir per al repòs i la cura de peregrins a Tost, a Llordà, a Montmagastre a Àger, a Artesa de Segre... 

Ara, és aquest castell de Llordà qui m’ofereix el repòs després de la meva peregrinació per aquesta vida.

Camperoles que tornen fèrtils els erms, brodadores i pintores d’anomenada, dones valentes que s’estableixen en terres de frontera, senyores que dominen castells, comtesses que governen, abadesses que regeixen monestirs... 

No puc saber com seran els temps que vindran, però la societat del meu segle ha valorat el paper de les dones ¹. A l’empara de la llei heretada dels visigots, tant fills com filles tenen dret a l’herència dels pares, l’espòs ofereix dot i esponsalici a la muller i la vídua és usufructuària tant dels béns com dels honors del seu senyor.

He conegut grans dames molt respectades per la seva tasca i per la seva governança en aquests temps de puixança dels comtats: Ermengarda de Vallespir, la comtessa Llúcia del Pallars Sobirà... i fins les mateixes comtesses de Barcelona, Ermessenda de Carcassona i Almodis de la Marca. I Déu coneix el meu esforç i la meva perseverança per dur a terme una tasca semblant a la seva.

Com Guinedilda, repobladora de Cervera, mai no m’he mirat les terres conquerides com un lloc erm i devastat, irrecuperable; sinó que les he vistes com a valls fèrtils i habitables.  

És ben cert que malgrat no ostentar cap títol nobiliari, m’he sentit respectada i honorada com a dama de la noblesa que soc i que governa tantes terres i castells, però també com a esposa d’Arnau Mir de Tost, cavaller al servei del comte d’Urgell i que amb les seves conquestes tant ha fet recular la frontera amb el poble sarraí. I en aquest moment, al cor més que no pas al cap, em ve el record del meu fill Guillem que, ardit en la lluita, seguia els passos del seu pare i que tan prematurament vam perdre. Amb ell, i amb els altres quatre fills que ja no hi són, compto retrobar-me ben aviat en el regne del cel. 

Els títols que no he tingut jo, els he obtingut per a les meves filles que amb els seus matrimonis — Letgarda amb Ponç de Cabrera i Valença amb Ramon V de Pallars— han esdevingut vescomtessa de Girona i comtessa de Pallars. Confio que faran honor a aquestes esposalles i als avenços territorials i polítics que ens han reportat. Així mateix els ho diré, ara, quan tornaré a demanar la seva companyia en aquesta estança i s’aproparan al capçal del meu llit.

Em tornen al cap les nostres taules d’escacs. 

No tan sols en el joc, sinó a la vida, el meu espòs i jo hem mogut, valuoses peces i apreciades figures en el tauler del territori i he de reconèixer que ens hem respectat mútuament els moviments de joc i l’estratègia.

Serenament, accepto allò que inevitablement s’esdevindrà, però no vull que el meu espòs i les meves filles notin ni el fred ni la sentor de la mort. Per això he ordenat a les serventes avivar el braser, atiar el foc de la llar i omplir d’herbes oloroses i espècies els perfumadors.

En el mirall, no m’hi vull veure. Em sé la fesomia curulla d’arrugues i m’endevino els ulls enfonsats a les conques i el to blavenc a la pell. Desitjo que mirall i perfumadors siguin repartits per diverses esglésies quan jo falti, així com els meus vestits més luxosos de pell o de seda: un a un els distribuiré per cada temple i així ho deixaré escrit. Les meves robes de llana o de lli ordenaré que siguin destinades a les meves serventes i cambreres, com la que ara em mira compassiva mentre m’estova els coixins.

Les joies d’or i de plata seran una part per a les meves filles, Letgarda i Valença, i l’altra part la distribuiré entre les diverses esglésies dels nostres dominis. El llit més bo, amb llurs guarniments, vull que sigui per a la meva germana Ermessenda i la resta de mobles que em pertanyen desitjo que els portin als cinc hospitals que he fundat.

Disposaré que sigui venuda la meitat que em pertoca de les cotes de malla, les espases, les selles, els frens... o la vaixella d’argent, per tal de dotar d’ornaments les esglésies de Tost, Llordà i Artesa de Segre, perquè així sigui enaltida la magnificència de Déu. 

M’ha arribat l’hora. Sé que la mort ha entrat al món per la malícia del diable... Déu no troba cap gust a destruir els qui viuen... Ho ha creat tot perquè existeixi... i els justos seran immortals. Així està escrita la Veritat en el Llibre de la Saviesa de Salomó: m’he format en el coneixement i la lectura de les Sagrades Escriptures i aquesta és la meva fe.

Com en el Llibre de l’Apocalipsi, m’imagino els meus perfumadors, el d’or, el de plata, el que té forma de codony... gronxant-se davant l’altar i escampant la seva flaire, abans que sonin les trompetes que anunciaran la fi del món.

És en virtut de la meva fe que, al llarg de la vida he parlat amb abats i bisbes i que vaig demanar personalment a l’abat Oliba unes relíquies per a l’església de Sant Martí de Tost. 

I és en virtut de la meva fe que les meves deixes no només aniran destinades a bisbats i monestirs del nostre territori, sinó molt més enllà, per tal com vull contribuir a escampar pel món la glòria de Déu. És per això que no m’oblidaré del Sant Sepulcre de Jerusalem, on el meu espòs peregrinà anys enrere, i ordenaré que hi arribi el guany obtingut per la venda d’una joia.

Arribada al final del camí, prego al Senyor que em tingui en compte les meves ànsies d’evitar la guerra entre els comtats i com he fet ús de la paraula entre uns i altres tot propiciant els pactes... I a Ell dedico, a més de la fundació d’esglésies, hospitals i monestirs, la meva tasca constructora i reparadora de camins i ponts que ha facilitat el trànsit de la població cristiana en les terres conquerides. 

Necessitava romandre una bona estona sola, només fent-me companyia records i pensaments, però quan entraran de nou a l’estança el meu espòs i les meves filles es farà palès l’amor i la fidelitat que tant hem valorat i hem compartit. Per un moment trobaré a faltar els altres fills nostres i recordaré la pena de quan els vam perdre, però la meva tristesa durarà un instant, perquè no trigaré a retrobar-los.

“Prego i demano, cordialment, al meu senyor i marit, per Déu i la caritat i l’amor que va posar entre l’home i la dona, que, per la meva ànima, ho compleixi tot tal com s’ha dit abans. Als altres almoiners meus novament els ordeno i aconsello, per la fidelitat que em deuen i em van jurar, que fidelment amb el meu home ho facin.”

És així com ho voldré escrit i tinc la certesa que el meu espòs manarà que tot es faci segons jo he disposat.

Pel valor que sempre he donat a paraula i escriptura i com en el cas dels molts documents que he signat en vida, encara que avui em tremoli tant el pols... signaré aquest testament amb la meva pròpia mà.