Selecciona l'escenari

“Avui, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el Petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la Pàtria que no pot morir” 

(Carles Rahola a L’Autonomista, 8 de febrer de 1938)

“Ens vam amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa. La mama plorava, sentíem les bombes com queien i vam sentir algú que des de fora va cridar, ‘Aquesta cau al mig del carrer’. Però no. Va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la paret on estàvem tots amagats. Tota la casa estava aixafada, tot penjant per allà. Aquell dia era el meu aniversari, feia dotze anys”.

(Enriqueta)

“Quan es sentien les sirenes d’alarma dels bombardejos, el primer que feia la mare era pujar al segon pis de la casa on hi havia els dormitoris i s’emportava una capseta on guardava els cèntims i se l’amagava al davantal. Tenia por que, mentre tothom anava cap al refugi per salvar-se de les bombes, els lladres ho aprofitessin per entrar a robar”.

                                                                                           (Consol)

“Quan sortia de l’escola i anava cap a casa, al carrer de la Rutlla, va sonar l’alarma i em vaig estirar sobre aquell turonet de terra que cobria el refugi de La Salle i allà estirada vaig veure com bombardejaven Palau i vaig veure allò de les pel·lícules, allò que bum!, que les coses surten enlaire per l’explosió; i en aquell bombardeig va perdre el braç una nena”.

                                                                                          (Enriqueta)

“La gent plorava als refugis. La meva germana Lola plorava com una beneita. I les dones més grans resaven com si fossin a missa, xiuxiuejant. Tothom s’encomanava a algun sant. Jo era una nena i també tenia por.”

(Consol)

“Al refugi de l’escola s’hi entrava per una porta amb una baixada que hi havia al teatre del col·legi i també per fora. La gent del carrer també hi podia entrar perquè estava situat en un hort del costat”. 

(Enriqueta)

Lo matí de ma infantesa,
quin matí fou tan hermós!
lo cor vessava de càntics,
lo camp vessava d’olors. ¹

En aquests moments, em complau recordar-me de xic. És com si abans de retrobar-me amb Déu, necessités retornar a aquells temps primers de la meva existència i reconegués en ells els valors veritables de la meva vida.

Em veig de petit a Folgueroles, anant i tornant d’estudi, trescant per camps i boscos, observant l’empremta que el temps i les estacions deixen en el paisatge... o badant al poble, amb el feinejar de fusters, ferrers i filadores... Em veig collint un pom de violes per guarnir el càntir de portar a beneir l’aigua o posant un violer als peus de la Verge...

Em veig amb els amics del poble, els diumenges al matí, corrent per marges, pedregars i torrenteres tot brandant fones i bastons. Em veig amb ells cercant nius de pardal als pollancres vora la riera, en hores de migdiada... Fins que aquell dia de festa major, quan ja rondàvem els quinze anys, els meus companys decideixen que, més que trobar els ocells, prefereixen topar amb la mirada de les minyones del poble i s’arreglen el corbatí i es posen bé la barretina...

I de vermelles barretines i mocadors florejats que giravolten n’és plena la plaça del poble a l’hora del ball. Hi ha un ram de jovent joiós i acolorit... i també hi ha la pubilla del Mas d’Heures, a qui, una tarda de caramelles vaig cantar una corranda, i els seus ulls em conviden a ballar. Però el fadrí de bona casa que li fa l’aleta em passarà al davant...

I m’apareix la masia de can Tona, on vaig treballar de pagès i de mestre de la mainada, anant i venint cada dia del seminari de Vic: mentre estudiava sentia l’olor de la terra i, quan era al camp, la inspiració de l’estudi. 

I m’apareix també en la imaginació la Font del Desmai on els meus companys i jo llegíem i recitàvem poesia.

Totes aquestes vivències les he dut sempre molt endins i, malgrat haver-me allunyat d’aquests entorns durant tants anys, sé que han amarat la meva vida i els meus versos.

Ara que la tuberculosi em va acostant a la mort, desitjo de tot cor retrobar-me amb els meus al cel i se’m desperta tota l’estimació que he sentit sempre per la meva mare, Josepa Santaló. Tanco aquests ulls que ja em costa mantenir oberts, i la veig cantant les cançons que havia après dels seus pares i dels seus avis mentre feineja. Veig com els tres germans, que juguem vora seu, ens aturem a escoltar-la, fins que entonem plegats aquelles cançons populars. La veig llegint-nos llibres que parlen de Déu i de la vida en la fe, mentre dins meu s’hi sembren les ganes de fer-me capellà.

Ara, més que mai, em pesen els anys que vaig passar, com a capellà domèstic a cal marquès de Comillas, i també tants viatges que vaig fer pel món... Però, en canvi, dono gràcies a Déu d’haver pogut anar a Terra Santa on vaig retrobar els valors de la humilitat i la meva veritable missió al costat de les persones desvalgudes.

Ni el marquès, ni el bisbe Morgades, ni el meu amic Collell... no van perdonar-me que canviés l’orientació de la meva vida. Els darrers anys, en la meva pobresa, només m’he sentit acollit per la família Duran.

En aquests dies d’agonia m’adono que he tingut al meu capçal persones que es deien amigues i que només volen discutir-se el meu llegat. Déu m’ajudi a discernir, en les darreres hores, aquells que encara m’aprecien per mi mateix.

I, encara que soc a Vallvidrera, estirat en aquest llit de Vil·la Joana, voldria acomiadar-me del món des de la meva llar d’infantesa, a Folgueroles... Per això és allà on poso el cor i la ment abans de l’últim alè.

Per l’escletxa que em deixen les parpelles mig closes, amb esforç em miro l’arrambador florejat de la paret... que em transporta a la primavera del meu poble.

¹ Les tres volades (IDIL·LIS I CANTS MÍSTICS)

La major part dels meus records es passegen pels espais de Can Marfà i fan olor de bala de cotó i de greix de maquinària. Tot i que amb els anys he anat perdent l’oïda, fins i tot rere els meus pensaments em sembla sentir sempre el repicar compassat i constant dels telers i la sirena de la fàbrica que em forada el cervell.

En part perquè m’he fet gran i en part, fill meu, per tot el que hem passat, aquests últims temps se m’està fent més feixuc que mai el treball a la fàbrica. Quan vaig entrar-hi el 1851, amb deu anys, em sentia gran i privilegiada de treballar en aquesta empresa que acabava de fundar en Gaietà Marfà i Guanyabens quan va tornar de Cuba. Hi havia altres nenes com jo i, tot i que a la secció de preparació de tissatge no ens podíem encantar, encara trobàvem temps per algun joc de corredisses i amagades entre embalums de roba i bobines de fils, tot mirant que no ens descobrís l’encarregat.

Llavors només hi havia mitja dotzena de telers. No com ara, acabant-se el segle, que, valga’m Déu, és la fàbrica més important de Mataró. S’hi produeixen diàriament milers de samarretes, calçotets, mitges i mitjons. I a això he dedicat la meva vida, en una jornada de catorze hores, intentant recuperar forces els diumenges mentre tirava endavant la feina de casa.

Després que aquella màquina infernal ferís de mort el teu pare quan la reparava, vaig agrair que els amos, llavors els fills del senyor Gaietà, m’asseguressin que no em faltaria la feina ni a mi, ni tampoc a tu quan ja poguessis treballar. De gran, sempre m’has dit que no els havia d’agrair res i jo no gosava estar d’acord amb tu. M’adono, fill meu, que al llarg de la vida no sempre t’he aconsellat bé. Ho veig ara, que ets a la presó per defensar una causa en què, des de fa un temps, jo també crec.

He fet esperar la serventa al llindar de la porta. He deixat, damunt el pedrís de la cambra del micvé, saia, brial i mantell i, nua del tot, només m’he abrigat amb el silenci. 

Sentint la fredor de les lloses sota els peus, m’encamino amb passes lentes cap al replà vora l’aigua i m’aturo a contemplar-ne la transparència. 

Disposada a realitzar el bany purificador, en seguiment de la nostra llei, recordo aquell que vaig fer, de joveneta, abans de casar-me. Llavors no estava sola, altres dones de la meva família m’acompanyaven.

Em preparava per ser l’esposa de Bonastruc Jucef, distingit prohom de l’aljama, amb qui m’uniria en matrimoni per decisió de les nostres famílies, per tal de seguir el precepte del Senyor. Perquè el sisè dia de la creació del món ens digué: “creixeu i multipliqueu-vos”. I en la nostra descendència perviurien la història del nostre poble i les nostres creences.

Dreta al marxapeu, segueixo contemplant aquesta aigua viva. No tinc cap pressa per realitzar la immersió. Gaudiré cada pas que faig i l’efecte d’aquest bany en mi.

Aquell dia, no vaig tenir aquesta calma ni aquesta pau d’esperit. Vaig ficar-me dins l’aigua sense ni tan sols veure els esglaons de pedra. Només veia, dins el meu cap, com el nuvi i jo caminaríem a cobert de la huppà entre l’alegria dels convidats. 

Avui em fico a dins de mica en mica, em faig conscient del petit descens i escolto el meu cos que rep la frescor de l’aigua cada vegada una mica més amunt.

En aquella ocasió, el meu cos per fora no s’adonava de res, però per dins sentia tota l’emoció de la festa que teníem a tocar. Veia en Bonastruc Jucef posant-me l’anell i dient-me: “m’ets consagrada amb aquest anell segons la llei de Moisès i d’Israel”. El veia seguir la tradició tot trencant la copa de vi, on havíem begut tots dos, després que ens fossin dites les set benediccions.

Ara em miro l’aigua lluent com aquella copa, deixo que em cobreixi i que em recorri, vivificant i purificadora, cada racó del meu cos cansat.

Mentre realitzava el bany ritual abans de les noces, la meva ment era plena de la celebració que s’acostava i pensava en la imminent lectura de la quetubà, el contracte que recollia les obligacions del meu espòs cap a la meva persona i que seria guardat curosament sota pany i clau.

Després vindria la festa, la música, les ballades, les cançons... i la joia que s’escamparia sota la volta del cel i sota les estrelles.

Ara deixo que els dits de l’aigua se m’enredin als cabells, tanco els ulls i dic un altre adéu al meu espòs que fa temps que va marxar cap a La Mansió Eterna.

Lo diable se m’emporte si he desobeït mai lo meu rei, puix com a funcionari reial que soc, he estat sempre al seu servei en la tasca que m’ha estat encomanada de guardià i carceller de la presó que hi ha en este castell de la Suda.

Lo diable se m’emporte si jo, Pasqual de la Part i a qui tothom anomena Jutglar, he defugit mai les meues obligacions. I és per mor d’estes obligacions que he hagut de tenir cura dels jueus. No és pas que m’agraden a mi esta gent, però si lo rei me mana la faena de salvar-los la vida, pus ho faig.

Lo diable se m’emporte si m’ha agradat mai la resta de gentussa que s’apleguen en les presons del castell: ni los que romanen en lo recinte pendents de ser sentenciats pels seus deutes; ni la púrria dels calabossos que hi ha damunt la tàvega, malfactors que podran rescabalar-se dels crims o injúries comeses comprant la seua llibertat amb diners; ni los bords i bagasses que s’amunteguen coberts de grillons a la tàvega, la presó més fosca, on esperen la mort o la mutilació.

     —Ja ho saps, desgraciat, que te tallaran les mans que has fet servir per a robar?

Com hi ha món que, de vegades, he començat jo mateix a ajusticiar-los d’esta manera.

Doncs ara soc jo qui està reclòs i custodiat des de fa dies en este castell: he passat de ser-ne lo carceller a ser-ne un presoner en espera de judici i sentència. M’han acusat d’instigar lo poble contra les autoritats. 

Maleïda siga l’hora del diumenge 14 d’agost en què, tenint los jueus de Tortosa tancats al recinte —per evitar la mortaldat i les agressions que havien rebut a Mallorca i a Barcelona feia pocs dies— van pujar al castell Bernat Tranxer, Pere March, Goçalbo Tranxer i un altre convers de València.

Maleïda siga l’hora en què s’endugueren na Caxixa, muller de Pere March i la dona de Goçalbo, cap a casa de Bernat Tranxer amb lo propòsit que fossin batejades.

Maleïda siga l’hora en què vaig baixar a ciutat per anar a rescatar na Caxixa que volia tornar al castell.

     —Na Caxixa se me va abraçar i me va dir “per l’amor de Déu, pugeu-m’hi, que me prendrà lo diable si m’estic aquí”.

Això és lo que diré en lo judici i també, que vaig sentir compassió de la dona. Allò que callaré és que me pagaren uns bons florins perquè la tornés a dur cap dalt lo castell.

Quan al vespre vaig tornar a baixar a ciutat, en passar pel carrer Croera, en Bernat Tranxer m’abordà de males maneres, enmig d’una munió de gent exaltada contra los jueus. Jo anava ben equipat de cota de malles, cervellera, escut i espasa... però aquella gentota eren més de tres-cents! A fe de Déu que m’havia de defensar d’alguna manera i els vaig dir que eren los procuradors los que m’havien manat que salvés Caxixa. Amb això, vaig girar la ràbia i la set de sang contra lo govern de la ciutat i una mica més la xusma fa la pell a tota aquella colla d’aprofitats.

Pensant això, he deixat anar un parell de sonores riallades que s’han estampit contra estes parets humides i llòbregues. Los meus guardians me miren estranyats: ara què li agafa a aquest? De què se les heu? 

Em diuen Palau de Mar. I sé que m’han posat aquest nom per honorar-me, però jo sempre m’he sentit més a prop de la gent del poble que no pas de la noblesa i la reialesa que habita en els palaus.

En canvi, us he de dir que, de mar, sí que en soc. Fins i tot, de vegades em sembla que les finestres se m’acluquen de tant mirar la llum del sol i la lluentor de l’aigua que, davant meu, acull barques i vaixells.

El primer director del port, Mauricio Garrán, va elaborar el meu projecte el 1881. Calia un dipòsit comercial més en concordança amb l’ampliació que s’havia fet del port de Barcelona aquell mateix segle, seguint la proposta de Josep Rafo que es va aprovar el 1860. Segons els entesos, cap treball anterior havia estat tan extens, complet i profund i va ser tot seguit incorporat al Pla de Reforma i Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà.

Vaig ser concebut seguint els patrons dels grans docklands de la revolució industrial anglesa, com el Magazzini del Cotone de Gènova o les Docks de Marsella, però la meva construcció fou lenta i no es desencallà fins que no es creà la Junta d’Obres del Port.

Dipòsit comercial fou el nom que vaig rebre de bon principi, però als anys vint van passar a anomenar-me Magatzems Generals del Comerç.

Us deia que jo no era un palau, però he de confessar que els primers temps de ser construït em sentia majestuós, sobretot perquè em comparava amb les altres construccions o tinglados, que havien acollit les mercaderies arribades d’ultramar. Es tractava d’uns pocs edificis de fusta i un dipòsit comercial, petit i poc proper al moll. Més tard van aixecar els rafals de la Barceloneta, però si m’hi comparava en sortia ben parat. Jo feia 120 x 58,8 metres, tenia quatre plantes de 7.000 metres quadrats cadascuna i, en els baixos, una zona central porxada. Quatre metres fins al moll i sis a cada costat permetien el trànsit de les mercaderies i un reixat delimitava tot aquest espai.

Des que el 1907 van col·locar-me l’última reixa de la tanca, i durant més de setanta anys, no vaig fer altra cosa que esguardar el tràfec que m’envoltava i ja us asseguro que no era un anar i venir de comtes ni marquesos, sinó de persones que treballaven de valent: estibadors, traginers, comerciants, mariners, pescadors...

Cada dia la primera llum de l’alba descobria, al mateix temps que jo, aquell feinejar de formiguer.

Després de tanta lluita entre les corones catalana i napolitana per la sobirania de Sicília, el meu matrimoni va servir de moneda de canvi per signar la pau a Anagni. 

Allà, s’acordà que jo, Blanca d’Anjou, filla de Carles el Coix de Nàpols, esposaria Jaume el Just de Catalunya i que la corona d’Aragó no intervindria en la governança de Sicília. El 29 d’octubre de 1295 es celebraren les nostres noces a Vilabertran i la festa fou tan reeixida que durà vuit jorns.

Em deien la reina de la Santa Pau, però el meu matrimoni hagués pogut ser una guerra o, si més no, un hivern permanentment glaçat d’indiferència mútua, per tal com el rei i jo ens vam casar que ni tan sols ens coneixíem. Jo tenia dotze anys i ell vint-i-vuit, però Déu va obsequiar-nos amb un afecte creixent.

També he d’agrair a Nostre Senyor que m’atorgués aquesta facilitat que tinc de quedar-me encinta, cosa que ha portat el rei Jaume a sentir-se orgullós dels cinc fills i de les quatre filles que li he donat. Per altra banda, amb aquesta descendència podré ajudar el meu espòs a evitar conflictes bèl·lics, concertant matrimonis amb altres cases reials.

Ara, octubre de 1310, prenyada del meu desè fill, als vint-i-set anys, temo per la meva vida. El part anterior va ser molt difícil i fou un miracle que el sobrevisqués. Potser no superaré aquest, a jutjar pels dolors insuportables que tinc des de fa dies. Que així sigui, si aquesta és la voluntat de Déu, i que les meves despulles trobin repòs a l’estimat monestir de Santes Creus, tal i com disposa el meu testament, redactat ja fa un temps amb el vistiplau del meu senyor, el rei Jaume.

I tal com m’han anomenat la reina de la Santa Pau, alguna cosa em diu que, amb el pas dels anys, hi haurà qui m’anomenarà, també, la reina de Santes Creus, perquè allà és on restaré colgada per sempre per la pedra esculpida i pel temps.

Si no fos perquè soc mort, ben de gust m’esplaiaria glossant-vos amb detall tot allò que vaig escriure en el meu Llibre de notes, d’actes i d’albarans. I tant més, si veiés l’interès que ha despertat en els erudits de la vostra època. Jo, que tot i ser pagès, sabia de lletra i tenia alguns coneixements del món, sabria valorar aquest interès.

En aquesta vila de Cambrils, encarada al mar i de situació estratègica per a la defensa, em va tocar viure uns temps convulsos i tràgics, plens de circumstàncies injustes que provocaren la rebel·lió del poble i del govern català i que alçaren les ires de la pagesia. Uns temps d’epidèmia i de guerra, de sang, de barbàrie i de mort.

En els masos catalans, obligats a allotjar les tropes castellanes en guerra contra França, es patia tota mena de perjudicis econòmics i personals a causa de tot el que implicava la manutenció dels soldats i a causa dels pillatges, saquejos, abusos i violacions que la tropa practicava. Ja el 1635, Cambrils va patir tots aquests estralls.

La meva posició d’hisendat, descendent de paraires, propietari de diferents immobles i també de força terra productiva, em feu de més bon passar una situació que oprimia, ofegava i maltractava les famílies catalanes, de tal manera que tot plegat desembocà en diferents revoltes sagnants, com la revolta del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

Si no fos perquè soc mort, us podria relatar, més llargament que en els meus escrits, els setge de Cambrils durant aquesta guerra, en ple desembre de 1640, i les ferotgies i atrocitats que cometeren les tropes castellanes contra els rendits, després de la capitulació de la ciutat.

De fet, encara que sigui mort, bé que us en podré parlar, mal que sigui un bocí, des del meu llibre de notes. 

No te preocupes, estaremos bien. Además, adonde vamos hay muchos paisanos nuestros que ya hace tiempo que viven allí.

Això és el que em deia el meu home quan, el 1968, amb vint-i-dos anys i una sola maleta, em vaig avenir a seguir-lo cap a Catalunya: cap a l’Hospitalet de Llobregat. 

El dia que vam agafar el tren, mentre amics i parents ens deien adeu des de l’estació, vaig fer-me del tot conscient que deixàvem el nostre poble i la nostra gent. Tot just el tren es va posar en marxa que jo ja enyorava l’olor del blat en temps de sega i de la pluja damunt la terra endurida dels meus carrers. Allà quedaven els meus jocs infantils, genolls pelats i pols al nas... i els meus sentiments d’adolescència. Durant molta estona no vaig poder deixar de mirar per la finestra. Tenia la sensació que en comptes de ser jo qui marxava, era el meu paisatge el que anava fugint enrere... i la meva mà, plana contra el vidre, no el volia deixar anar.

Que lluny han quedat aquells moments i tots els temors que sentia! Encara porto al cor el poble on vaig néixer, però, amb el pas del temps, també he fet meu un altre paisatge. 

Quan nosaltres ens vam instal·lar al barri de Can Serra, l’Hospitalet ja tenia gairebé dos-cents mil habitants i la majoria érem persones vingudes de diferents llocs d’Espanya.

Des del primer moment vam ser molt ben acollits per la gent del barri que eren com una gran família i aviat vam sentir que en formàvem part. Aquí teníem allò que havíem vingut a buscar: feina i un lloc on viure, però les condicions de vida eren molt precàries i  vam  treballar tots a la una per millorar-les. I quan es va crear l’associació de veïns encara vam tenir més eines per lluitar pels nostres drets i per un barri més digne. Durant tots aquests anys hem tingut l’ajuda i el suport de persones com la Pilar Massana, la treballadora social, que sempre ha reivindicat uns serveis públics, gratuïts i de qualitat per a aquests barris que van néixer massificats d’habitatges i mancats de tot.

No queremos pisos en la Carpa, vam manifestar una vegada i una altra. No volíem més pisos perquè allò que necessitàvem era una escola, un parc, un mercat... Durant un temps el Ministerio de Información y Turismo havia instal·lat al solar el Teatro Nacional Desmontable que per la forma de carpa que tenia va acabar donant nom a aquell solar i, més tard, a la plaça que es va convertir en emblema de les nostres reivindicacions.

El meu home, com moltes altres persones, va voler venir a Catalunya animat per un parent seu, un cosí, que ja li havia buscat feina de manobre abans que arribéssim: hi havia molta demanda de treballadors al ram de la construcció i, en els primers temps, sort en vam tenir, però el Manuel no va parar fins que va aconseguir entrar a treballar a la SEAT. I quan hi va ser, va començar una altra lluita per a nosaltres: la lluita pels drets dels treballadors i per les llibertats polítiques. Va ser llavors quan em va començar a parlar de l’Antonio Mayo.

Treballant al costat de moltes persones com la Pilar o l’Antonio hem anat sentint nostre aquest paisatge i aquest entorn social que hem aconseguit millorar gràcies a la pinya que hem fet els veïns en barris com Can Serra o Bellvitge; gràcies a les associacions i entitats culturals creades i també gràcies a la força dels sindicats i dels partits, durant molt temps clandestins en el marc de la dictadura de Franco.

Vull alçar-me del llit per última vegada, ni que hi hagi d’esmerçar la mica d’esma que em queda. Vull albirar per últim cop la plana fèrtil que s’estén de Llordà a Mur fins a tocar les faldes de la serra del Montsec. Esguardar els verds que en aquest temps vesteixen els camps i les capçades dels arbres. Mirar com, allà fora, reneix la vida, mentre aquí, dins meu, la vida se me’n va.

He demanat al meu espòs Arnau i a les meves filles Letgarda i Valença que abandonin una estona aquesta estança. I, entre coixins, m’han sostingut les cambreres en la cadira de braços, vora l’espitllera, ran del fred i sòlid mur que ens defensa. I des d’aquest castell he llançat la vista paisatge enllà.

I enllà, he contemplat el Montsec que vaig travessar cavalcant al costat del meu espòs, en la nostra lluita contra els infidels. I el meu pensament ha volat com un ocell per sobre aquesta serra fins a la vall d’Àger, l’estimada vall d’Àger, on vaig vessar tant esforç per assegurar l’assentament de la població cristiana. I el pensament n’ha vist els masos, monestirs, ermites i castells. 

Avui, 23 de maig de l’any del senyor de 1068, malalta, i de nou prostrada en llit, veient la mort com se m’atansa, em disposo a fer testament per tal que els meus béns siguin distribuïts de manera justa i facin honor a tot allò que he respectat en vida.

Sé que el meu espòs, Arnau Mir de Tost, acomplirà quan jo falti, tots els desitjos que expressaré en el dit document, tal com en vida respectà les meves decisions.

Déu sap que la nostra fe ens ha guiat la vida i Déu ha estat el nostre estendard. Per Ell el meu espòs ha vessat la sang de molts valents en el camp de batalla i jo he fundat canòniques i he fet construir esglésies en els nous territoris conquerits. En aquests moments em reconforta recordar com he honorat Déu en vida..., però també desitjo honorar Déu en el meu testament. 

“La nostra torre de Santa Coloma es convertí en el lloc de repòs i d’estiueig preferit i el meu pare fou qui la vestí, després, de tot allò que la va fer amable.”

“La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet.”

“L’arribada a la torre s’esqueia amb el crepuscle vespertí. I es produïa aureolada de sorpreses agradables i desagradables. A la cuina ja barbotejaven dins les cassoles els productes vegetals de l’hort de la casa i en l’interior estival començaven els preparatius domèstics. El meu pare obria la porta del despatx que feia olor d’elixirs estranys i de resclums inefables.”

“Un cop mudats de la roba de viatge, i amb el davantal posat, anàvem a voltar pel jardí, on ja començava a sorprendre’ns la fosca; la meva primera ambició era mirar de descobrir alguna cuca de llum i caçar-la sense contemplacions per endur-me-la a la meva cambra.(...) Si podia fer-me amo d’una reineta o de quatre o cinc capgrossos, pescats entres dues llums, millor que millor. I amb aquests trofeus, per ser el primer vespre, ja em donava per satisfet.”

(JOSEP MARIA DE SAGARRA, Memòries, 1954)

Sé que l’avenir serà obscur i negre, ple de fum, de sutge i de foc; serà curull de canya i fusta cremades i d’enderrocs; estarà saturat de plors i d’esgarips i tenyit, tot ell, de sang. Potser moriran el cabdill i el Consell, potser moriran guerrers i sacerdotesses, potser, dones, ancians i criatures. I tot serà més fosc que aquesta nit sense lluna que no té pietat del meu insomni. No hi haurà recer.

No sé si tot el que vindrà, ens arribarà, també, prenyat de venjança cap als pobles que, en un moment o altre, hem donat suport als cabdills Indíbil i Mandoni i a la seva revolta contra els pobles que venen de més enllà del mar i que volen ocupar el nostre territori. Però tot allò que passarà anirà dirigit a sotmetre’ns, en el marc d’aquesta guerra¹ que no podem defugir i que ens porta tan sovint la lluita prop del nostre riu.

Jo, Aiunordin, sacerdotessa de la ciutat de Kum, em sento rosegada pel dubte: he de fer saber als habitants d’aquest lloc l’esdevenidor que els espera? Em pregunto quina serà la seva reacció si ho faig: s’hi resignaran per tal que no vinguin mals majors? Resistiran i lluitaran encoratjats per l’esperança, l’enganyosa i traïdora esperança?

Però el dia d’avui ha estat, encara, com molts altres en la nostra vida.

Quan despuntava el sol, hem enterrat el nadó mort sota el trespol de la casa. Pare i mare m’esperaven vora el sot excavat en la terra endurida i vora la mica d’aixovar que colgarien amb el cos. Duien els mantells molt ben posats, ben subjectats amb fíbules, i anaven, tots dos, engalanats amb torques al coll i braçalets als braços.

Jo he guiat la cerimònia que ha tornat la criatura a la Mare Terra i, en fer-li l’ofrena, hem conjurat la Deessa perquè els obsequiï amb més fills i amb bones collites. La criatura morta serà sempre present en aquella llar i continuarà formant part d’aquella nissaga, però jo, quan he marxat, tot tornant al temple, em preguntava si aquella insigne família tindria ocasió de gaudir de més fills i de més collites, bones o dolentes, tal com jo, potser, tampoc no tindré ocasió de rellevar en el seu càrrec la gran sacerdotessa Aiunigurs.

Bo i asseguda al pescant del carro al costat del capatàs Successus, i amb el cap girat enrere, veig allunyar-se la vil·la on em van portar quan era xica. No t’hi amoïnis que no la veuràs mai més, em diu ell. Ets jove, bonica i et treus la feina dels dits. El teu nou amo estarà content amb tu.

Tot i que l’he vist poques vegades, només n’he conegut un, d’amo: en Cai Mari Emilià, el dòminus de la vil·la d’estiueig que ara anem deixant enllà, a mesura que el cavall fa avançar el carro.

M’han donat poques explicacions, però de seguida m’he adonat que m’havien venut. Aquest matí, molt d’hora, així que hem sortit dels estables on dormim els esclaus, l’Stàtia, la capatassa, m’ha fet banyar amb aigua de roses, com si fos una dama en comptes d’una esclava, i m’ha fet posar una polida túnica de lli cenyida sota el pit amb un cordó. M’ha guarnit els cabells amb una cinta i m’ha pentinat com mai a la meva vida he anat pentinada. Com més bona impressió li facis més bé et tractarà, m’ha dit. I jo li he vist els ulls humits.

L’Statia m’ha fet treballar molt, però sempre he notat que em tenia una estima especial. Em deia que jo era espavilada i que potser un dia podria fer la feina que feia ella. Ara, ja no podrà ser, perquè se m’emporten. Abans de marxar, l’Stàtia m’ha explicat que no m’havien venut, sinó que jo era un obsequi, com ho són aquestes àmfores de vi, aquestes gerres de mel i aquests cistells de figues que portem al carro. M’ha explicat que l’amo, que habitualment s’està a Barcino, volia agrair així un favor rebut per un altre membre de l’aristocràcia romana.

No la miris més, em diu en Successus, quan veu que jo encara em mantinc girada cap a la casa. En Successus s’ha fet vell, però a la cara hi manté la mateixa expressió eixuta i severa de quan era jove i va comprar-me, a Iluro,  per portar-me a la vil·la. Jo només tenia sis anys i no havia estat mai esclava: el meu pare m’havia venut per eixugar els seus deutes de joc.

Així que en Successus va arribar a la vil·la i va descarregar els esclaus comprats, jo vaig aprofitar la primera distracció per escapar-me. De primer no se’n van adonar i jo vaig anar amunt i avall fent corredisses i amagant-me on podia. Ara em conec bé els espais de la casa perquè m’hi he fet tips de servir i de netejar, però en aquell moment, embadocada amb tot allò que miraven els meus ulls de nena, em va semblar que m’havia ficat ben bé al palau dels déus.

Vaig córrer entre els arbres del pati del peristil de ponent i vaig entrar a l’atri. Corrent, vaig donar la volta a l’impluvi perquè no sabia on anava. Nena! Què hi fas aquí! Va cridar una veu que sortia d’alguna de les estances que volten l’atri. I jo, rabent, vaig escolar-me cap al peristil de llevant i no em va ser difícil trobar un arbust per amagar-me en aquell jardí tan ufanós de plantes i fruiters. Però, llavors, ja hi havia massa persones que m’encalçaven i em van trobar de seguida.

De les garrotades que vaig rebre, un cop tornada als estables, me n’he recordat tota la vida. Mai més no vaig desobeir. Bé, només alguna vegada de més gran, quan volia veure el mar que sempre sentia respirar tan a la vora.

Deixa de mirar enrere, em torna a manar el capatàs, perquè ell no sap que mirar endavant em fa venir molta por.

En Successus, que sempre havia estat un home fort, ara és gran i va feixuc. Potser si saltava del carro, no m’atraparia...