Ja tenia raó el Manuel quan em deia que aquí íbamos a encontrar muchos paisanos nuestros perquè gairebé tothom que vivia a Can Serra era de fora. Molta gent havia vingut d’Andalusia com nosaltres, però també d’Extremadura, com l’Antonio, de Galícia, de la Manxa... volíem trobar feina i possibilitats d’una vida millor. Amb tot, hi havia famílies que vivien en barraques, com les que hi havia als talussos del barri de Sanfeliu, del cementiri i de la carretera de Collblanc. Encara que es construïen pisos a marxes forçades, arribaven a la ciutat milers de persones immigrades i no es donava l’abast.

El barri de Can Serra l’havien començat a edificar el 1965 i quan hi vam arribar nosaltres ens va anar molt bé poder viure un temps al pis del cosí del Manuel, fins que vam poder instal·lar-nos al nostre.

Aquí a l’Hospitalet, immobiliàries, constructors i terratinents feien l’agost. Es construïen barris amb gran concentració de pisos —els polígons d’habitatges de blocs tots iguals— sense il·luminació, ni clavegueres, ni escoles, ni consultoris mèdics... i a més mal comunicats.

Hi havia molta demanda de treballadors per a la construcció, fins i tot l’amic Antonio Mayo havia començat treballant en aquest ram. Hi faltava tanta mà d’obra que els empresaris van passar per alt que era un opositor del sistema. 

Encara avui ens recorda l’Antonio que les condicions eren molt dures i hi havia molts accidents laborals perquè no es prenien mesures de seguretat. Molts treballadors intentaven deixar la construcció i passar al sector del metall i la siderúrgia que aquí també era capdavanter i oferia millors condicions laborals i salarials.

Quan nosaltres vam arribar, el 1968, ja feia cinc anys que l’Antonio treballava a l’empresa estrella del règim: la SEAT, a la Zona Franca. I ja abans havia treballat a COMMENSA, on es fabricaven els seients per als cotxes de SEAT.

A causa del pes econòmic i estratègic de la SEAT, l’Estat en volia el control total: els alts càrrecs eren ocupats per comandants o tinents coronels procedents de l’exèrcit i hi havia guardes armats a tota la factoria. Si no t’avalava o et recomanava algú, era molt difícil poder-hi entrar, però el Manuel va tenir aquesta sort i va deixar la construcció. Era el 1970.

Els tres anys següents les coses van anar prou bé, però el 1973, amb la crisi del petroli, es va frenar el creixement econòmic i també el creixement de la població, fins llavors a l’alça. 

El malestar laboral creixia i les mobilitzacions dels treballadors es van sumar a les reivindicacions dels barris que volien recuperar els espais públics i obtenir millores en els serveis bàsics.

No queremos pisos en la Carpa (bis)

No queremos, no queremos (bis)

No queremos pisos en la Carpa.

La Carpa es tuya y es mía (bis)

La Carpa, la Carpa (bis)

La Carpa es tuya y es mía.

I no hi va haver pisos a la Carpa! 

En una època en què el poder era a les mans de l’Estat i d’un dictador ja a les acaballes, en mans de la policia i la guàrdia civil, en mans dels terratinents, els constructors, els empresaris amics i complaents amb el règim... en un context, doncs, prou difícil, la gent del poble també va exercir el seu poder i va ser cert allò que la unió fa la força!

L’Associació de veïns del barri de Can Serra, així com la resta d’associacions de veïns de l’Hospitalet, va aplegar persones d’ideologia diversa, però unides pel mateix desig de dignificar el seu barri i unides, també, en la lluita política per desgastar el sistema. 

La Pilar Massana va tenir en tota aquesta lluita i aquesta reivindicació un paper rellevant. Havia vingut de Solsona, com altres persones que havien deixat els seus pobles de Catalunya per trobar noves oportunitats a l’Hospitalet, i ja havia fet seu, com nosaltres, aquest entorn. Tenia clar que el veïnat s’havia de mobilitzar per aconseguir que al descampat de la Carpa es fessin equipaments en lloc de més pisos. Persones com ella et feien pensar que ho podies aconseguir

Per decidir les estratègies de mobilització fèiem reunions a la Casa de la Reconciliación i organitzàvem assemblees obertes, manifestacions, recollides de signatures... i no totes les accions eren legals. Ja reconciliacimptàvem que més d’un cop hauríem de fugir cames ajudeu-me, de la policia del règim, a qui tothom deia els grisos, pel color del seu uniforme.

Primerament, la constructora havia reservat el solar de la Carpa com a zona de serveis, però quan la immobiliària Amaltea va comprar el terreny va projectar-hi la construcció de tretze nous blocs de catorze plantes. El juny de 1974 l’associació de veïns va organitzar una exposició per explicar la situació del barri i denunciar els tripijocs urbanístics. I a partir del juliol vam ensorrar diverses vegades la tanca que la immobiliària havia fet construir per controlar l’espai. Aquestes mobilitzacions van arribar a ajuntar al voltant de mil persones. El Manuel i jo, també hi érem i n’estem orgullosos.

Quan sentíem repicar el tambor d’en Paco “el timbaler” recorrent el barri, sabíem que havíem d’espavilar-nos perquè hi havia mobilització. Ara la gent s’avisa pel mòbil, però us asseguro que els repics de timbal del Paco eren molt efectius, perquè a més d’avisar-te, t’encenien l’ànim. El ritme d’un timbal sempre t’arriba molt endins! I després venien els càntics que corejàvem tots: “No queremos pisos en la Carpa, no queremos, no queremos...”

El Manuel també va viure molt directament unes altres lluites com la lluita sindical a la SEAT. Allà hi pesava el poder del règim i el de l’empresa, estretament lligats. El meu home sempre em parlava de l’Antonio Mayo, un líder de la lluita obrera que jo no coneixia perquè vivia al barri de Bellvitge i perquè aquell mateix any va haver d’exiliar-se a França fins a la mort de Franco. Tot i no ser-hi, l’havien relacionat amb els fets de l’1 de maig de 1970 en què uns manifestants havien llençat còctels Molotov a la policia, a la plaça de Sants. El van detenir i torturar diverses vegades a la caserna de la guàrdia civil de Sant Pau de Barcelona.

Des dels seus primers contactes amb el PSUC, l’Antonio Mayo s’havia dedicat de ple a promoure el moviment sindical. El 1966 ja s’havien començat a formar els primers grups, molt diversos, de Comissions Obreres. El Manuel em deia que gràcies al PSUC i al PCE i a persones com l’Antonio havia crescut la reivindicació obrera. Però quan el meu home va entrar a treballar a la SEAT, el 1970, el moviment sindical ja estava il·legalitzat des de feia tres anys i ja tota la feina era clandestina. En diverses ocasions vam ajudar a repartir octavetes de propaganda del partit i el sindicat, impreses amb una “vietnamita”.

Havent mort Franco i després d’anys de mobilitzacions i vagues, es va aconseguir que cent seixanta persones que havien estat acomiadades de la SEAT per motius polítics o sindicals, fossin readmeses. A l’Hospitalet hi havia hagut moviment sindical en altres sectors, com el tèxtil o la construcció, però a la Zona Franca, l’empresa SEAT era el puntal de la lucha, tal com deia l’Antonio Mayo.

“Las mujeres de Can Serra contra el muro de la vergüenza”

Aquest era el titular de la notícia al diari La Veu del Llobregat que parlava de les mobilitzacions que protagonitzàvem les dones del barri reivindicant la construcció correcta d’aquest mur... 

Encara no s’havia creat l’Associació de veïns de Can Serra, que les dones del barri ja ens vam unir per protestar repetidament per la situació a través de manifestacions, plantades davant de l’ajuntament, entrevistes amb el responsable d’urbanisme... Perquè en un dels extrems del carrer Peníscola hi havia, a molt poca distància dels blocs de pisos, un fort desnivell que requeria la construcció d’un mur de contenció. L’empresa Corín només hi va construir mig mur, de manera que un talús acabava de salvar l’alçada. Això no era prou segur i, a més, es perdia espai comunitari. Només va faltar que es descobrís que els càlculs, signats per l’arquitecte municipal, estaven mal realitzats i que, a més a més, el mur no complia allò que s’havia projectat pel que feia al gruix, als fonaments o a les varetes de ferro que calien.

Tothom es volia fer la barba d’or a costa nostra Però allà estàvem les dones del barri per impedir que ens aixequessin la camisa!

Finalment, el 1977 —quatre anys després de l’inici de les protestes—, es va acabar de construir el nou mur que ja complia tots els requisits tècnics.

A la majoria de famílies era l’home qui treballava i les dones ens ocupàvem de la casa i de les criatures: al llarg del dia coincidíem sovint pel barri i això ens facilitava compartir situacions i problemàtiques. Quan es va crear l’Associació de veïns de Can Serra, des de la vocalia de dones vam tenir un paper especialment actiu.

El mateix any que el Manuel va entrar a treballar a la SEAT, el 1970, jo em vaig apuntar al Movimiento Democrático de Mujeres, l’MDM, que havia estat fundat el 1965 per dones properes al PCE i al PSUC i s’hi havien incorporat, també, dones d’agrupacions catòliques, socialistes, del PTE... Teníem dues principals línies d’acció: el feminisme i la lluita per la democràcia.

Precisament, el Centre d’Urgències d’Atenció Primària, al carrer Cobalt, porta el nom de Pura Fernàndez, en record de la seva tasca com a cofundadora de l’MDM i com a líder de la solidaritat veïnal: a casa seva va acollir des de nouvinguts fins a militants antifranquistes. Va treballar, també, per a la creació de l’Associació de veïns al barri de Bellvitge i el 1976 va participar en les Jornades Catalanes de la Dona.

També van ser dones les qui van impulsar l’escola d’adults a la ciutat així com altres projectes en altres àmbits: en el cas del grup d’urbanisme, la Pilar Massana va ser-ne una de les protagonistes.

A Can Serra es van organitzar classes d’alfabetització i també de preparació per al graduat escolar que es van haver de fer separant homes i dones, tant perquè acostumaven a partir d’un nivell d’aprenentatge diferent com perquè, tal com deia la Pilar, moltes dones no hi haguessin acudit si els grups haguessin estat mixtos. Avui dia, això, per sort, se’ns fa molt estrany

Però no érem només nosaltres les qui ens mobilitzàvem! Altres dones i altres associacions de veïns també ho feien com en el cas del soterrament de les vies del carrilet (FFCC) a Sant Josep i Santa Eulàlia o en la recuperació del parc de la Marquesa a Collblanc.

El Manuel tenia feina i teníem casa, però no todo el monte era orégano, vaja, que no tot eren flors i violes. No teníem serveis a prop. Havíem de caminar molt per aquells carrers sense asfaltar per portar els nostres fills a l’escola i l’atenció mèdica també ens quedava molt lluny. De mercat, no n’hi havia: només una petita botiga de pa que en dèiem “el mercat ambulant”... i hi havia llocs de la ciutat que encara havien d’anar a buscar l’aigua a la font!

Aquests barris nous, amb massificació d’habitatges, quedaven aïllats l’un de l’altre per falta de transport i bona comunicació i, tal com va fer Can Serra, tots van anar creixent amb la seva pròpia personalitat.

La primera cosa que ens feia sentir molt units amb els nostres veïns i veïnes era que tothom passava o havia passat per les mateixes circumstàncies. Qui més qui menys enyorava la seva terra natal i les seves tradicions. Això va fer néixer i créixer un seguit d’associacions culturals i d’oci als barris: cases regionals, penyes flamenques, clubs esportius, associacions religioses... Fins al punt que es va crear i consolidar una cultura andalusa de l’Hospitalet. Ens ho mostren diverses manifestacions culturals com els certàmens de flamenc i de cante que avui dia són d’interès a tot l’Estat. Una altra expressió d’aquesta cultura són les processons laiques de l’Hospitalet que es troben entre les més multitudinàries de Catalunya. No compten amb la presència de l’església i s’aturen davant d’un hospital en lloc d’un temple. Hi havia també altres iniciatives relacionades amb la música o el teatre que van tenir el seu pes en el panorama cultural català, com ara el teatre independent dels grups Alpha-63 o el Grup d’Acció Teatral.

Després de tants anys de control institucional i censura que encara perduraven, sovint aquestes activitats socialitzadores ens permetien fer oposició al règim i campanya per a les llibertats polítiques esquivant la censura.

Una altra manera que teníem d’evitar el control estricte, era reunir-nos sota l’aixopluc de les parròquies. Aquí, la parròquia no tenia un edifici propi per realitzar tant les activitats eclesiàstiques com les laiques i els veïns vam decidir construir la Casa de la Reconciliación de manera comunitària, aplegant tota la diversitat de gent del barri: creients, no-creients, sindicalistes, immigrants, autòctons... L’Ajuntament va tardar dos anys a donar-nos el permís perquè a la construcció no s’hi havia previst un campanar. 

I no hi va haver cap campanar! 

El gener de 2017, el Manuel i jo vam assistir a l’acte que va tenir lloc a la Casa de la Reconciliación de Can Serra: es presentava un llibre sobre els 50 anys d’aquesta entitat. Amb Jaume Botey, antic rector de la parròquia, intel·lectual i activista, es va fer una repassada històrica del paper que va tenir, al nostre barri, la Casa de la Reconciliació. Va ser un dels pilars de la comunitat: un espai d’acollida, d’educació a l’escola d’adults, de debat, de mobilització, de lluita... i també de festa, com és el cas de la celebrada Fiesta del Cordero. S’hi organitzaven excursions, el cinema club Can Serra, i s’acollien funcions teatrals com les del GAT. 

Ho vam escoltar tot ben emocionats perquè sentíem que nosaltres formàvem part d’aquesta història, que havíem estat presents en la majoria de mobilitzacions que es van recordar... i que tot el que s’havia aconseguit també era obra nostra! Quan tots plegats vam començar a entonar La Carpa es tuya y es mía... , llavors al Manuel i a mi ja ens van saltar les llàgrimes... i no pas a nosaltres sols!

L’experiència viscuda m’ha fet veure el gran valor de les associacions de veïns i que és el d’agrupar persones ben diverses: de procedència diferent, partits polítics diferents, ideologia diferent... en pro d’una causa ben concreta i comuna. Com va dir la Pilar Massana —que sempre va estar al peu del canó— “Can Serra ha estat un exemple de lluita veïnal: el barri s’unia en la reivindicació i en la festa.”

El barri de Can Serra també va fer una aportació molt rellevant al moviment d’oposició al servei militar obligatori. Després de consultar-ho amb l'associació de veïns, un grup d'objectors de consciència es van establir a Can Serra l'agost de 1975 i realitzaren una sèrie de serveis socials que feien falta al barri: llar d’infants, escola d'alfabetització, casal d'avis... Ho van fer com a alternativa al servei militar. La seva proposta va esdevenir el primer servei civil autogestionat de l'Estat i va impulsar fortament el moviment d’objecció de consciència que es va anar estenent a altres ciutats espanyoles. Tot i que hi va haver un abans i un després de la seva acció, el febrer de 1976, van ser detinguts i enviats a la presó militar de Figueres.

El Manuel i jo vam portar els nostres fills, que llavors eren petits, a l’esplai infantil que aquests joves havien organitzat i va ser gràcies a tot aquest moviment d’objecció de consciència que, de grans, no van haver de fer el servei militar.

I la Casa de la Reconciliació, sempre era allà, oferint l’espai a les idees, els debats, les inquietuds, les mobilitzacions i les proclames com ara Un camí per a la pau que van escriure aquests objectors de consciència.

Els últims anys del franquisme les associacions de veïns, els sindicats de treballadors i la comunitat cristiana que no estava d’acord amb el catolicisme oficial, tots plegats vam fer créixer clarament la vida clandestina dels partits d’esquerres i la dissidència política.

Quan nosaltres vam arribar a la ciutat, ja hi havia presència del PSUC a l’Hospitalet des de feia temps, però als anys 70 van sorgir moltes altres organitzacions polítiques comunistes, socialistes i alguna d’independentista, fins que es van unir per sumar forces a l’Assemblea Democràtica de l’Hospitalet que es va crear el 1976 i que reclamava unes eleccions democràtiques a l’Estat i l’amnistia.

El sindicalisme, protagonitzat per CCOO i que havia crescut molt en els últims anys del franquisme, empenyia a la confrontació amb l’empresa i amb l’Estat. Aquí, el amigo Antonio, tal com l’anomena el Manuel, va estar sempre a primera línia! El meu home, com la gran majoria de treballadors, va anar a la vaga general que es va convocar el 12 de juny de 1976 en contra de la política econòmica d’Adolfo Suárez. 

Més endavant tota la feina feta pels sindicats es traduiria en la victòria de les esquerres que hi va haver a l’Hospitalet a les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977. Tots nosaltres vam ser testimonis dels canvis positius que es van  produir o consolidar en els barris després de l’arribada dels primers ajuntaments democràtics.

Ahir vam tornar amb el Manuel d’una escapada de quatre dies al pueblo que vam fer amb el seu cosí i la dona i, ara, hem baixat a prendre la fresca. Seiem en un banc de pedra, d’aquests circulars de la plaça de la Carpa, per fer-la petar amb algú, si s’escau. 

Quan hi parem atenció, aquest lloc sempre ens recorda la nostra lluita i tornem a pensar que si les coses han canviat tant, i per a bé, en aquest entorn que ens estimem, és també gràcies a nosaltres!

—Te acuerdas como era este sitio, Manuel?

—Un descampado donde iban a construir decenas de pisos más. 

—Y fíjate ahora!