Tant hi fa quin era el meu nom de naixement: des que vaig arribar a la vil·la van posar-me el nom de Flora perquè van dir que era un nom que invocava la floració de les vinyes i foragitava glaçades i pluges torrencials. I així m’han anomenat sempre.

Ara, des de dalt del carro, al costat del capatàs, també veig allunyar-se les vinyes que durant tant temps han format part del meu paisatge. Quan era petita creia que el món estava fet de vinyes i vinyes i horts i arbres fruiters i una miqueta de bosc... i que sempre, sempre hi havia un mar que no s’acabava mai allà al fons.

Juntament amb altres nenes esclaves, cada matí donàvem blat de moro a les gallines i fenc o farratge als cavalls. El cloqueig de les unes i els renills dels altres eren, per a mi, veus més agradables que les veus de les mateixes persones. En els corrals recollíem un munt d’ous en cistells i els portàvem a la cuina i al rebost. I que n’era de ben abastit aquell rebost!: amb rengleres de dòlies plenes de vi o d’oli, amb fileres de gerres de mel, cossis d’ametlles o d’olives, cistells de verdures, paneres de fruites... i això que la major part de tot el que sortia dels horts i les vinyes de la vil·la ho venien als comerciants o negotiatores.

De petita m’hauria agradat munyir les vaques o, també, treure a pasturar les ovelles pels turons, sempre esguardant el mar i així poder jugar a comptar barques i vaixells i somiar que un jorn potser m’embarcaria, però d’aquestes tasques se n’encarregaven els homes.

M’agrada recordar com tu, Statia, cada vegada et refiaves més de mi a mesura que m’anava fent gran. Sovint em permeties que et seguís per tal que conegués els diferents espais i les diverses tasques que feies i, a mi, la vil·la em semblava un lloc que no s’acabava mai de tan gran com era. M’impressionaven els immensos graners curulls de blat, ordi, civada... els pallers a vessar de palla i farratges... les grans premses per fer oli o vi..., els magatzems plens de peces de ceràmica que sortien dels forns de la mateixa vil·la o el munt d’eines que es fabricaven i reparaven a la forja, les piles i piles de llenya provinents dels boscos de l’entorn i destinades a cremar en aquests forns, o a cuinar i a escalfar la casa i les aigües tèbies i calentes dels banys del caldari.

Tothom treballava de sol a sol en la tasca que li era assignada sota l’estricta vigilància del capatàs i de tu, la capatassa. Ara, el capatàs s’ha fet vell. Me’l miro de reüll i, de nou, se m’acut que si saltava del carro potser no m’atraparia...

Sobretot em sap greu allunyar-me de tu, Statia. Vas ser l’única que va vetllar una mica per mi a la vil·la i vas salvar-me de més d’una de bona. Penso en aquella vegada... jo ja devia tenir deu anys i em van deixar ajudar les esclaves i esclaus que servien els aliments al triclini, durant el sopar. Meravellada per la preciosa decoració de les parets, badava amb aquelles figures pintades al fresc i vaig ensopegar. La safata que portava va anar per terra i totes les pomes que hi duia es van escampar ençà i enllà com si es volguessin barrejar amb aquelles flors, fulles i sanefes fetes de tessel·les que guarnien i acolorien el trespol. Jo em vaig alçar amb sang al front perquè havia topat amb una taula que hi havia entre els divans i que brillava com l’or. Algun d’aquells senyors que menjava ajagut en els divans, i repenjat en els coixins, va protestar d’una manera que em va espantar molt i, com una aparició, tu vas entrar al triclini demanant perdó i se’m vas emportar d’una revolada.

Quan m’iniciaven en les tasques de neteja, als triclinis o al tablini, sempre trobava un moment per jugar a buscar pàmpols de vinya o fulles d’olivera en les pintures que decoraven la paret d’aquelles estances. I si no fos perquè jo estava destinada a treballar i prou, m’hauria agradat molt jugar a seguir, un peu davant de l’altre, els caminets negres fets de tessel·les que resseguien contorns i dibuixaven sanefes en el terra de l’atri o del peristil.

Asseguda al pescant del carro, tinc les mans damunt la falda i noto que el lli d’aquest vestit que porto és molt més fi que l’altre teixit tan tosc que m’ha servit de vestimenta al llarg de la vida, i em ve a la memòria el tacte dels cortinatges de la casa i del lli i la llana fina o, fins i tot la seda, que cobrien els matalassos i coixins dels triclinis. Unes teles, sovint decorades amb brodats de fil d’or. Des de petita sabia que només les famílies riques i poderoses es podien permetre els tints que tenyien aquelles robes de colors vermells, grocs o porpres.

Era més gros que aquest, el carro que va arribar un dia a la vil·la, vingut de jo no sabia on, i que transportava peces de marbre. Quan les descarregaven em vaig adonar que aquells materials em feien pensar en els sòcols de les estances, en pilastres i capitells que guarnien la casa i, fins i tot, en les taules: de tant en tant en fregava les motllures. Després, tu em vas explicar que es tractava de marbres blancs procedents de l’illa de Paros a Grècia o de Luni-Carrara, a Itàlia; de marbres verds procedents de Tessàlia, també a Grècia; o marbre groc que provenia de Chemtou, a Tuníssia.

Jo no sé si el marbre blanc de l’ampli graó que portava al tablini des de l’atri, venia d’Itàlia o de Grècia, però sí que recordo que l’amo impressionava quan des d’aquella situació, més alçada, rebia els convidats. Tu m’explicaves que, sovint, es tractava de membres de l’aristocràcia romana que exercien el seu poder a Iluro o a Barcino. Devia ser per això que aquella estança era la més gran i luxosa, amb un mosaic al trespol fet de tessel·les de colors que dibuixaven infinitat de formes i sanefes dins un enorme cercle. Hi hauria badat tanta estona! Però no m’era permès!

Fins que no vaig ser més gran no em van deixar endreçar la vaixella en aquells armaris sumptuosos que tenien incrustacions d’ivori i or. Hi havia incomptables peces de plata i també de bronze i atuells de ceràmica vermella decorada que em tenien el cor robat perquè brillaven com l’aigua de l’impluvi quan hi tocava el sol. Eren tan diferents del meu plat, fet també de terra cuita, però gruixut, tosc i gris. Tenia el meu nom escrit a sota, però no me l’han deixat endur.

Em miro un moment el capatàs que sosté les regnes del cavall a la mà. Què mires, em diu, i jo torno a pensar que si saltés del carro i fugís, potser no m’atraparia...

Quan, amb sis anys, el meu pare em va vendre, jo ja feia temps que no tenia mare i no puc recordar que se sent quan se’n té una. Tot i això, estic segura que tu, Stàtia, ets el més semblant a una mare que hi ha hagut a la meva vida. No has tingut fills i no has pogut obtenir la llibertat a què tenen dret les esclaves que aconsegueixen parir tres fills barons. I és que aquesta és una de les tasques que tenim assignada les dones esclaves: engendrar fills que puguin augmentar la riquesa de l’amo i el nombre de braços al seu servei en les seves propietats.

Tu i la teva parella, en Successus, passaríeu a ser lliberts si l’amo, en morir, ho deixava indicat així en el seu testament. També podíeu pagar la vostra llibertat amb diners: de vegades amo i patrona us donaven monedes per la feina ben feta, però potser encara no en teníeu prou, o potser la vostra funció de capatassa i capatàs ja us anava bé... o potser, Stàtia, — avui ho he pensat quan t’he vist plorar—, no et volies separar de mi.

Stàtia, et trobaré tant a faltar. Et recordo com una centella organitzant el dia a dia de la casa i supervisant-ho tot, distribuint les tasques que havia de fer cada esclau i cada esclava, decidint què s’havia de cuinar i què s’havia de guardar; quan organitzaves el rebost sempre volies que hi fos. Si un dia compro la meva llibertat, tu em seràs la successora, em deies. Doncs ja no podrà ser... Mare.

Em vols dir per què plores, ara?, em pregunta en Successus. Cal que siguis una dona forta. I, llavors, sembla que s’estova una mica i em diu, no t’anirà tan malament, ja ho veuràs.

Al rebost m’agradava molt anar-hi, perquè allà sempre t’admiraves que jo comptés tan bé les existències, mesurés tan bé les quantitats i em recordés de tot. Encara ara, mentre ens sotraguegen els clots i les pedres del camí, em sembla sentir aquella flaire que s’hi respirava de capes de sardines, sards i sorells premsats amb sal i d’aquell líquid tan bo que en sortia, el gàrum, i que era per als senyors, no pas per als esclaus. Em sembla sentir, encara, l’olor de les espècies i de la menta, la ruda, la farigola, el fonoll... que empràvem per fer tantes salses.

Quan els amos no hi eren, en Successus i tu fèieu i desfèieu, però quan venien a passar l’estiu a la vil·la, amb tota la comitiva, allò ja era una altra cosa. Sobretot els primers dies et mostraves més seriosa i severa que mai. Ja han vingut els importants, deies. I no et referies pas ni a Cai Mari Emilià ni a la seva esposa, sinó al munt d’esclaus personals que els acompanyaven. Esclaus per ajudar-los a vestir-se, a banyar-se, a pentinar-se, a maquillar-se, per entretenir-los cantant o tocant la flauta doble i la cítara, esclaus instruïts per educar els fills dels senyors... i nosaltres només érem esclaus del camp.

Entre les coses que vas ensenyar-me a fer, la que més m’agradava era la de teixir, perquè quan teixia les mans m’anaven soles i podia tenir el cap allà on volgués. Moltes vegades el meu pensament era per a un esclau que va arribar a la vil·la amb una partida de presoners de guerra que havien comprat. Estava prim i desnodrit, però en Successus va saber veure que això tenia solució i li van posar el nom de Mànius en honor a la fortalesa que, ben segur, tindria.  L’Stàtia i jo ens vam encarregar de la seva alimentació i recuperació fins que, tal com preveia el capatàs, va esdevenir un jove sa i fort que podia treballar molt. Ja sé que els esclaus no ens podem casar, però m’agradava imaginar-me que, amb el temps, ens emparellaven com a capatassa i capatàs, igual com us va passar a vosaltres dos.

Stàtia... t’estic parlant, de pensament, com si fossis aquí amb mi i, en canvi, assegut al meu costat, guiant el carro, només hi ha en Successus... que si ara jo saltés del carro, potser no em podria atrapar...

Em giro i em giro, però ja no veig les vinyes, ni en la llunyania. Les vinyes. Quin enrenou que hi havia a la vil·la per la verema! Tothom treballava més que mai i a mi m’agradava que em toqués anar amb les dones que, carregades amb cistells, portaven un mos als esclaus i jornalers que veremaven. Mànius, també m’agradava, per si et veia a tu, que ja estaves refet del tot i eres al camp amb tots els altres homes. Que dolç que era el gotim que vas posar-me entre les mans! Adeu, Mànius, no et veuré més.

Portadores curulles de raïm arribaven constantment a les premses i tota la vil·la feia olor de most. En aquelles dates, continuaven les tasques diàries que fèiem esclaves i esclaus, de sol a sol, a l’hort, als estables, als corrals, a les pastures... netejant, cuinant, teixint, reparant, forjant..., però totes aquestes tasques havien de rutllar igual amb més poques persones perquè, aquells dies, la majoria d’homes es dedicaven plenament a totes les feines relacionades amb la producció de vi i les esclaves sobretot netejàvem, cuinàvem i portàvem aliments i provisions amunt i avall.

I sovint, enmig de tot el tràfec, es presentava, d’imprevist, l’amo.

Llavors en Successus i tu us tornàveu més exigents i estrictes que mai i volíeu demostrar a l’amo que fèieu bé la vostra feina. Recordo que amo i capatàs repassaven els comptes, comprovaven l’estat del bestiar i dels horts i si s’havien fet les reparacions necessàries a la casa. Per últim, revisaven el procés que feia el raïm des de les vinyes fins que acabava convertit en el most que reposaria dins les dòlies.

Durant el descans del migdia tu, Stàtia, reunies tots els esclaus i les esclaves en el peristil de ponent i, davant de l’amo, passaves revista del nostre estat de salut i de les nostres particularitats. Li presentaves, també, les noves adquisicions. Llavors el dòminus dirigia les oracions als déus Lars i Penates per assegurar la protecció de la llar i el bon desenvolupament de la verema. Recordo aquell dia en què Cai Mari Emilià va insinuar que potser se m’enduria per al seu servei personal.

Encara que en aquelles jornades treballàvem més que mai, estàvem acostumats a llevar-nos sempre amb la primera claror del dia, quan en Successus ens obria la porta dels estables on havíem dormit, separats homes i dones i tancats amb clau. Era difícil, però, que volguéssim fugir si pensàvem en allò que ens esperava si érem encalçats.

Tot i l’escarràs que ens suposava, el temps de la verema ens agradava perquè les racions de menjar, sobretot si hi havia l’amo, eren una mica més generoses. I torno a pensar en el meu plat gris, de tosca terrissa, habituat a contenir aquelles farinetes d’ordi que menjàvem els esclaus o alguns fruits secs o una mica de pasta d’olives, o un tros de pa fosc amb una mica d’oli... i, si estàvem de sort, un pessic de les restes del banquet que hi havia hagut la nit abans: un sopar que, l’amo i els seus convidats, tots ben recolzats en els divans del triclini, havien fet durar hores i hores, tal com era habitual. I nosaltres els havíem servit safates de meló, raïm i figues, safates d’ostres i marisc, de cabrit i pollastre i conill ben condimentats, de tòfones i cansalada...

Sé que el meu plat te l’has quedat tu, Stàtia. Et recordaràs de mi quan llegeixis el meu nom escrit a sota. Vas ser tu qui em vas dir, aquestes lletres diuen Flora. Qui sap si, ara, m’anomenaran d’una altra manera.

I en Successus va conduint el carro aliè a tots els meus pensaments. Ja és vell. Potser si saltava al camí i començava a córrer, no em podria atrapar...

Just abans de marxar, Stàtia, t’has desfet del petit penjoll que t’he vist portar tota la vida i me l’has penjat al coll. Això et protegirà, m’has dit. Jo t’esguardava, plena d’agraïment, buscant-te els ulls, però tu defugies mirar-me. M’he imaginat que et feia una abraçada i quan en Successus ha dit, una mica d’ànsia que hem d’arribar avui, he pujat al carro.

Ara prenc entre els dits aquest penjoll en forma de campaneta i desitjo amb força que em guardi de tot mal. I confio també no haver de cercar, en la meva nova casa, cap tros de plom per maleir ningú.

A la vil·la, esclaves i esclaus estàvem obligats a retre culte als déus Penates, que tanta abundància havien procurat a les propietats del dòminus, i als déus Lars, que protegien la seva família. Per tota la vil·la hi havia la presència dels déus en forma de figures de terracota, de pedra o de marbre, col·locats en altarets i també hi havia el bust en marbre de més d’una persona molt rellevant: em vas dir que aquell bust del peristil, a qui també dirigíem oracions, era l’esposa de l’emperador Marc Aureli i que també era la deessa de la bellesa i de la fertilitat. Recordo que la dòmina li tenia especial devoció.

Els amos es vantaven de poder venerar els seus prestigiosos avantpassats, però, en canvi, els nostres avantpassats, els dels esclaus, ens eren del tot desconeguts o bé restaven oblidats en un passat confós.

Ara mateix voldria tenir amb mi la protecció i l’ajuda de la deessa Fortuna o de la deessa Ceres i d’altres deïtats més propícies als qui vivim a la vil·la privats de llibertat. A elles dirigiré les meves sinceres pregàries.

Ahir, i com a darrera vegada, vaig assistir a les libacions que es van fer damunt les àrules i a les ofrenes als déus en agraïment al bon resultat de la verema. L’amo i la seva família ja havien marxat cap a Barcino, els jornalers ja no hi eren i en Successus i tu, Stàtia, vau aplegar esclaves i esclaus al peristil de ponent per orar.

Sempre hi havia llànties enceses a la vil·la, llànties que representaven el déu Júpiter, o Amó o Eros o... Tu em deies que així ens asseguràvem la presència de Vesta, el foc sagrat, i que també, per això, havíem de mantenir nit i dia encès el foc de la cuina.

El lloc on he viscut tots aquests anys ja queda molt lluny i ens anem acostant a Barcino. Ni en Successus ni jo no diem res i només se sent el sotragueig de les rodes. Els ocells callen quan passem. Jo vaig amb el cap cot, però sé que el capatàs, de tant en tant, em mira de cua d’ull. Ja no té l’agilitat que tenia quan era jove. Potser si, ara mateix, salto del carro no em podrà atrapar...

Tant de bo, els Genii, els esperits que tenen totes les coses, em siguin propicis.