Si en tenien de terra els amos! Prou que havia sentit contar com les seves propietats s’estenien des de Montcada i Reixac fins a Sant Adrià de Besòs! Travessaven aquest riu fins a Sant Andreu de Palomar i s’enfilaven fins dalt del turó del Pollo. Tenien les millors terres i més ben regades d’aquests voltants. Eren amos de vinyes i boscos i del molí fariner d’en Riber... i una part de la serra de Marina també era seva.

Jo m’ocupava dels ramats. El de vaques, que n’hi havia una trentena, i el d’ovelles. Portava a pasturar les unes i les altres i em passava el dia entre prats i boscos, mentre aquell bestiar es cruspia l’herbei. Al meu sarró sempre hi havia un bon tros de pa i un tall de formatge i a la meva bota, vi del celler, perquè d’aigua, ai vatua, ja en trobava a la font.

Cada captard m’encaminava a la masoveria per tancar vaques i xais als corrals. Llavors em tocava fer una feina o altra als estables on hi havia set o vuit cavalls. En acabat, i abans d’asseure’m a taula per sopar amb mossos i jornalers de la finca, m’acostava cada dia a les gàbies de les pintades i les gallines de Guinea, però no precisament per veure-les a elles i als paons i a la parella de faisans... sinó perquè no em veia amb cor d’acabar el jorn sense haver guaitat, ni que fos de lluny, la minyona que s’ocupava d’aquest bestiar menut. Tothom li deia “la minyona de les gallines”. Ai, vatua, que l’en trobava de rebonica, jo!

Un bon dia, fent la feina que feia la noia, hi vaig trobar el mosso jovenet que normalment s’ocupava de les corts dels porcs... i a ella ja no la vaig veure més! Ningú no me’n va voler donar raó i, com que es deia que l’amo, Ferran de Sagarra, havia hagut de vendre’s algunes propietats perquè sembla que tenia plets i coses d’aquestes, jo vaig pensar que potser també volia despatxar personal. En Perico, l’hortolà, em va dir, i caa, home! No li ve pas d’aquí! Fixa’t que ha donat terrenys per a fer-hi l’escorxador, per engrandir el cementiri i també per fer el convent de les dominiques! Però no em va aclarir res més i jo, eixut de paraules com soc, tampoc no li vaig preguntar... i vaig continuar passant els dies ben sol entre romanins i farigoles, només amb la companyia del meu gos... i del bestiar.

No he de dir pas una cosa per una altra: això de manar, jo, ho feia prou bé. A can Sagarra dirigia la masoveria, portava més de la meitat del regadiu i tenia una vintena de jornalers a càrrec meu. El senyor Ferran de Sagarra mai no va tenir cap queixa de mi, ans al contrari: en el seu moment, em va donar tot el seu suport per tal que fos jo qui ocupés el càrrec d’alcalde de Santa Coloma. Tampoc no negaré que la meva amistat amb Prat de la Riba va ser un factor, entre altres, que m’hi va ajudar.

Quan els Sagarra es van instal·lar a la torre Balldovina, a Santa Coloma, a començaments del segle XX, aquesta era una població bàsicament rural, d’uns 1500 habitants, que havia començat a créixer amb els estiuejants i també amb alguns immigrants atrets per l’exposició universal de 1888 o per la indústria tèxtil o de pells que començava a néixer.  

El senyor Ferran de Sagarra i de Siscar, de qui jo era masover, era una persona culta, de molta vàlua i de gran pes en la vida cultural del país. Advocat i historiador, a finals del segle XIX, ja va ser membre de la Societat Arqueològica Tarraconense, de la Reial Acadèmia de la Història i de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. També va treballar per a la fusió de les entitats excursionistes i per a la fundació, el 1890, del Centre Excursionista de Catalunya.

Durant els estius de 1904, 1905 i 1906 va dirigir les primeres excavacions al turó del Pollo, tot posant al descobert les restes del Poblat ibèric Puig Castellar i nombrosos objectes pertanyents a diferents capes de civilització: armes d’os i destrals de pedra, ceràmica primitiva, mostres de terrissa colonial grega...

Ferran de Segarra tenia gran interès a reconstruir històries del passat: les gaudia i les feia gaudir als altres. Els seus fills, sobretot el Josep Maria, s’embadalien quan els relatava els fets històrics que envoltaven la torre del segle XI que havia quedat encerclada, molt temps després, per l’edificació principal de Balldovina; els explicava que aquella torre i les dependències que es van anar construint al seu entorn representaven el poder sobre tots els territoris del voltant. Ens deia que, de primer, tan sols era una edificació d’ús militar per a guaita i defensa i quan s’entretenia en els detalls, aviat tenia tothom qui l’escoltava imaginant-se el primer senyor de la fortalesa, un tal Ballduvino, barbut i aguerrit, brandant l’espasa per conquerir territori.

Ens parlava també de la rica família de mercaders barcelonins, els Grony, que al segle XIII van adquirir la torre i el dret a governar la vila i tot el terme. Ja vèiem Francesc Grony impartint justícia a tots els seus vassalls... O ens imaginàvem, passats els temps de reconquesta, la riquesa de la vall del Besòs al segle XIV, amb camps i horts ben productius, i el molí fariner que ja existia... i les noves construccions que s’anaven afegint a la torre que ja semblava un petit castell, amb la residència dels senyors, el celler, una capella, una presó...

Quan ell parlava era com si es fessin presents els trenta cavallers que el fill del rei Joan II havia fet presoners i que romanien tancats a la torre. Eren els temps de la Guerra Civil Catalana que entre 1462 i 1472 va enfrontar la Casa Reial amb la Generalitat. Era com si veiéssim brillar els elms, les cotes de malles, les espases, els escuts i ens esfereís la sang vessada a la batalla que l’exèrcit de Joan II va guanyar, el novembre de 1471, contra 150 cavallers i 4000 homes a peu, enviats per la Generalitat que pretenien alliberar els cavallers de la torre.

La recerca del passat apassionava el senyor Ferran, però a mi sempre va interessar-me més el present, potser pel fet que el present a la masoveria i a l’alcaldia ja em donava prou feina.

Quan vaig ser l’alcalde de Santa Coloma, m’hi vaig dedicar en cos i ànima: vaig ocupar-me de fer instal·lar l’enllumenat elèctric públic i el telèfon, vaig millorar el cementiri municipal, els safareigs, l’escorxador... vaig fer arranjar carrers i places i vaig aconseguir la construcció d’una nova església i de noves vies de comunicació. I en temps de ser jo a l’alcaldia es va començar a fer el primer pont per travessar el riu i es va portar a terme el primer projecte urbanístic de Santa Coloma.

Però vaig morir massa jove, als 51 anys, quan encara em quedava molt per fer.

Al llarg dels anys en vaig veure passar moltes de mainaderes i de minyones per la casa dels senyors Sagarra. Les unes s’hi van quedar força temps i altres, com la minyona de les gallines, van durar ben poc, però jo, la Pepeta, sempre hi vaig ser: hi vaig ser tota la meva vida; a les verdes i a les madures. Vaig fer de mainadera de les primeres criatures de la mestressa, Filomena de Castellarnau, però, després, de mainaderes n’hi va haver altres i jo vaig passar a fer una tasca més aviat de supervisora i sobretot de confident i suport de la senyora que en va passar de tots colors, començant per molts embarassos que va tenir i que van acabar malament. Aquesta família sempre va viure amb totes les comoditats i envoltada de servei, com pertocava a la seva classe, però també van passar, com la majoria de persones, les seves penes.

A causa de l’epidèmia de còlera de l’any 1865, el pare de Ferran de Sagarra va veure morir, aquell setembre, a la seva torre de Sarrià que anomenaven Can Palacios, quatre membres de la seva família: la mare i tres fills. També van morir tres persones del servei. Llavors Ramon Maria de Sagarra i de l’Espagnol traslladà la seva família a un indret que considerava més segur per resguardar-se de la malaltia: la torre Balldovina. I a la torre de Sarrià no hi volgué tornar mai més.

Sempre vaig sentir dir que gran part de tota aquesta riquesa de la família Sagarra els venia d’una dona. Quan, al segle XVIII, Benet de Sagarra es va casar amb Eulàlia de Riber de Llinàs, aquesta va aportar a l’enllaç un munt de patrimoni: a més de la finca on són la torre Balldovina i el molí, amb tots els seus regadius, vinyes i boscos, aportava altres moltes terres i censos a Santa Coloma i Sant Adrià; cases a Barcelona; finques a Sant Gervasi, Canet, Sant Cebrià, Sant Pol, Sant Pere de Vilamajor... i fins a Perpinyà! Des de llavors la nissaga va passar a anomenar-se de Riber de Sagarra, segons la condició que va posar el pare de la pubilla i, és clar, no era cosa de fer el llepafils per qüestió de cognoms, quan junt amb la noia, arribaven aquest gavadal de propietats! En temps del senyor Ferran, però, el cognom Sagarra va tornar a passar al davant.

Amb el pas dels anys, i començant pel senyor Ferran, tothom a la casa dels Sagarra em va anar mostrant molta confiança i consideració i jo vaig acabar apreciant els membres d’aquesta família tant com apreciava els de la meva pròpia.

Tot i les vuit criatures que havia perdut la senyora Filomena, els sis fills que li van viure la van conformar una mica i li van retornar l’alegria. La cura d’aquells ocells tan exòtics que tenia també la distreia. Posaria la mà al foc que aquesta afició va influir en la professió del seu fill Ignasi.

Tenia cinquanta-sis anys quan ens va deixar la senyora Filomena. Fou una mort sobtada que no s’esperava ningú: va morir al seu llit a la torre Balldovina un matí de diumenge que plovia a bots i barrals. Ni ella mateixa havia donat massa importància al decaïment que sentia el dia abans. Quan va arribar el doctor Ferriol ja no hi va poder fer res, ni tan sols amb la injecció d’oli camforat que li va donar. No es va poder escatir de què havia mort i, si no fos perquè ja no soc al món dels vius, encara la ploraria!

Recordo que quan va morir la seva mare, el Josep Maria, que amb el temps arribaria a ser un escriptor tan valorat i que llavors només tenia catorze anys, va quedar del tot desorientat, com si li hagués quedat un gran buit a dins i el món del seu entorn ja no fos el mateix. Jo li vaig fer costat, tant com vaig poder i tant com en vaig saber. De gran, quan ja era un home de profit, em va dir que jo havia estat per a ell la iniciació a la vida material i espiritual i en moltes ocasions li havia fet de mare... I quan hi va afegir que jo, per a tota la família, representava el seny, la fidelitat, l’abnegació, l’interès més pur, el descans de la seva mare... llavors, tot i que no soc gens propensa a les escenes, em van baixar les llàgrimes galtes avall.

Després de més de cinquanta anys amb la família Sagarra, ja no m’hi quedaria gaire més: malalta i impedida, aniria a morir prop del meu fill i dels meus nets.

Quan, a finals de juny, la família Sagarra arribava amb la seva tartana, jo ja feia dies que feinejava al jardí per deixar-lo com una patena. Els senyors arribarien cansats de tants sotracs i tanta carretera perquè, fins que a la dècada de 1920 no es va fer el pont que travessava el Besòs, havien d’anar a donar la volta per Sant Adrià. Arribaven carregadíssims! Feina haurien tingut les minyones a Barcelona, per posar dins aquells baguls tanta roba i barrets i calçat d’estiu i... què sé jo! Però tot això, a mi, tant em feia; en canvi, amb allò que sí que m’agradava badar era amb les gàbies d’ocells exòtics que també descarregaven de la tartana. La mestressa, Maria dels Dolors Filomena de Castellarnau, era molt aficionada als ocells, que es veu que ja li venia del seu pare Joaquim, i va ben encomanar aquesta dèria als seus fills Ignasi[1] i Josep Maria[2].

Sabia que la primera cosa que farien els amos, a l’hora de la fresca del dia que arribessin, era passejar entre aquell bé de Déu d’arbres i de plantes que jo havia deixat tan ben endreçat. Qualsevol jardiner, que fes la seva feina de grat, no podia desitjar cap altra cosa que treballar en un jardí com aquell. Hi havia arbres i plantes de tota mena: de bosc, de ribera, típiques de jardí... i jo sabia molt bé quines calia regar molt i quines poc; quines i quan s’havien d’esporgar; quins arbustos calia retallar per donar-los forma —en tenia els dits pelats!— I mantenia sempre parterres i senders sense fulles ni brossa.

Quan després de la passejada pel jardí, la família se’n tornava cap a la casa perquè ja es feia fosc, es veien tot de llumets a través dels finestrals: eren els llums de petroli, les llumeneres d’oli i les palmatòries que les minyones ja havien disposat per les diferents estances.

Els senyors deien que era un jardí d’estil romàntic... Jo en això no m’hi ficaré, però contaré que estava ple de cascades, sortidors, glorietes, muntanyetes... fins i tot hi havia una reproducció de la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, amb la Mare de Déu i una estàtua de la Bernardeta agenollada. I a la placeta d’acàcies bola hi feia molt de goig una pica de vuit costats, feta de granit i amb una mena de brollador, que la mestressa deia que era autènticament aràbiga i, segurament, del segle X.

A l’hort hi havia un munt de fruiters selectes, vinguts de qui sap on... però de l’hort no me n’ocupava jo, que a la vinya i al celler no s’hi pot ser!

Sempre que el temps ho permetia, als senyors els agradava molt passar una estona al jardí quan tenien visites, que, d’altra banda, en tenien més aviat poques. De vegades venien les germanes dominiques o el rector, mossèn Alejandro, que feia unes llargues passejades amb la mestressa per aquells caminois que jo mantenia tan ben traçats. Aquell capellà tenia fama de saber escoltar tota mena de confidències. I amb els nois de la casa hi venia a jugar el fill d’aquell senyor de tanta categoria, el cònsol de l’Uruguai a Barcelona, Rafael Roig i Torres, que també estiuejava a Santa Coloma, en una torre molt bonica que s’havia fet construir a la part alta del poble.

I la que sempre s’acostava a admirar les meves roses, quan venia de visita, cosa que feia sovint, era la que anomenaven tia Laieta, una dama d’uns setanta anys, molt amable i disposada a consentir-ho tot al petit Josep Maria.

     Em sentia cofoi de les flors que jo cuidava i que tenien un paper important en el dia a dia d’aquella casa: com quan preparava els rams per guarnir l’oratori de dins el canó de la torre, on resaven cada dia el rosari i el diumenge deia missa el capellà que venia de Barcelona. I per a segons quines festes molt lluïdes, com pel sant de la mestressa, preparava garlandes que posàvem als balcons junt amb les cadenetes que feien la canalla.

Jo hi estava bé en aquella casa i també m’agradava la mena de feina que m’havien encarregat, perquè a casa meva no hi havia ni paons ni faisans, però de gallines, sí que n’hi havia. I jo, a cuidar-les, hi tenia la mà trencada.

A mi em va semblar que era una família de bona gent! I, només acabada d’arribar, les altres minyones es van afanyar a explicar-me que eren molt rics i molt importants. Que el senyor de la casa, descendent de família carlina, col·laborava amb el diari La Veu de Catalunya i que havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista. Però, segons la Pepeta, que et donava raó de tot, el senyor Ferran cada vegada tenia més clar el seu catalanisme i no li agradava com la Lliga col·laborava amb el govern de l’Estat. Devia ser per això que, més endavant, va ingressar a Acció Catalana i en va ser diputat a la Diputació de Barcelona.

El masover, Llorenç Serra, també era de la Lliga... Es veu que comerciants, botiguers, pagesos i gent benestant del poble també ho eren. Potser no era gaire habitual en la majoria de dones del meu temps, però jo, com una d’aquelles aus exòtiques de la mestressa, vaig començar a sentir interès per tot això dels partits... Volia saber, per exemple, què feien per a nosaltres, les minyones; i volia saber, també, si algun dia podríem votar les dones.

Jo, al meu poble, havia anat a costura i havia après a llegir i a escriure i aquí, a la torre Balldovina, no em podia pas encantar perquè hi havia feina, però si tenia una estona morta, la Pepeta em deixava fullejar el diari.

La família Sagarra, a més del seu interès per la política, pels llibres, pel món dels ocells i la natura... era una família molt devota, de rosari diari i missa cada diumenge. I no els calia pas anar al poble, que ja venia un mossèn a dir-la cada setmana. A mi m’agradava entrar en aquell oratori que tenien, perquè com que estava situat dins la primitiva torre circular, era la part més fresca de la casa i s’hi respirava un recolliment que et transportava als temps passats, quan aquell espai més que per a resar, servia per a la guerra.

Només vaig estar dos anys amb els senyors Sagarra i vaig marxar just abans de la Festa Major d’estiu. No és pas que em cansés de les gallines, no! Més aviat em vaig cansar dels pollastres! N’hi havia dos o tres que em rondaven tot el dia i vaig necessitar sortir volant! No només per treure-me’ls de sobre, sinó, també, perquè m’havien vingut moltes ganes de fer altres coses a banda d’ocupar-me de les gallines o de casar-me.