A les tres de la matinada del dia 20 de juliol de 1936, tant la Consol com la Queta, cadascuna des de casa seva al carrer de la Rutlla, deurien despertar-se espantades en sentir el toc insistent de les campanes estripar el silenci de la nit. Eren les campanes del convent de Les Bernades que repicaven en senyal d’alarma per tal d’avisar els veïns de la crema de l’edifici. Els comitès antifeixistes van saquejar-lo, com també van fer amb l’església del Mercadal. La Queta recorda haver-hi anat amb la mare i haver vist la rectoria regirada i tot cremat. Era l’ambient revolucionari que hi va haver a Girona i a molts indrets i ciutats de Catalunya els dies després de la insurrecció militar.

Més endavant, l’amenaça i la por venen del cel.

Les comarques gironines són considerades per la República, en guerra, territori estratègic: hi arriben, a través de carreteres, ferrocarrils i ports, les remeses d’ajuda exterior. La costa serà, doncs, l’objectiu dels bombardejos feixistes de finals de 1936: Roses, Palamós, Colera i Portbou.

L’amenaça es va acostant a Girona quan, la matinada del 30 de juny 1937, l’aviació feixista descarrega tres bombes a Sarrià de Ter. El balanç serà de cinc morts, entre els quals una dona i un nen, i onze ferits.

L’Enriqueta Baulida Soler, la Consol Colomer Jou, les seves famílies i totes les altres famílies de Girona, ja fa temps que viuen amb l’ai al cor quan el 20 d’abril de 1938 els caces i bombarders italians, amb base a Mallorca, descarreguen els seus projectils per primer cop sobre la ciutat de Girona i maten onze persones, entre les quals hi ha dues nenes de sis i quatre anys.

Els avis han excavat trinxeres als horts, han fet amagatalls en pous o plantes baixes i, a partir del novembre de 1937, la Junta de Defensa Passiva de Girona farà construir, amb pressupost de l’ajuntament i subvenció de la Generalitat, tres refugis durant la guerra: el del Jardí de la Infància, el de les Bernades i el de la plaça del Carril.

Darrere el passar de les hores s’amaga el temor de sentir, en qualsevol moment, els senyals d’alerta emesos per Ràdio Girona i les sirenes... estridents com les mateixes bombes que cauran. Llavors, amb el pànic al cos, caldrà córrer a refugiar-se perquè no trigaran a sentir-se els xiulets dels projectils i l’estrèpit de les explosions.

També com projectils, surten disparades les persones cap als espais més segurs on protegir-se. Les dues amigues corren, amb tota la mainada, cap a l’entrada del refugi que hi ha sota la seva escola Carles Marx, abans La Salle, i s’endinsen en aquell túnel fosc que fa ziga-zagues i que recorda tan bé la Queta. Sota terra, potser romandran abraçades i arraulides per apaivagar la por. 

Els ulls d’una colla d’infants, oberts com unes taronges, fan totes les preguntes que no gosen fer amb la veu. La mirada de les mestres els abraça. Potser alguna s’haurà esforçat a parlar-los dels jocs que faran a la tarda per tal d’evitar que imaginin la seva casa ensorrada, cossos escapçats en ple carrer i runa i sang pertot arreu: per tal d’evitar que imaginin tot això que està passant a fora.

Tal vegada un altre dia la Consol i la Queta s’hauran trobat dins el refugi del Jardí de la Infància, tot seguint la ratlla taronja de la paret, o en una d’aquelles sales ben protegides pel formigó armat. La minsa i somorta llum elèctrica de què disposa aquest refugi, on caben més de set-centes persones, serveix sobretot per evidenciar l’espant a les cares. Les dues amigues, assegudes en els bancs fets de tres tires de fusta i amb la paret per respatller, ben a prop de les mares, les germanes i els germans, hauran estat a l’aguait d’uns sons que els quedaran per sempre amagats a la  memòria: l’estridència de les sirenes, el xiular de les bombes, l’espetec de les explosions, el terrabastall dels esfondraments, els crits, la fressa que fan les corredisses, els plors udolats, els plors continguts, les pregàries contínues xiuxiuejades als refugis i esquitxades de noms de sants... Gairebé els semblarà sentir el soroll del pànic.

I recordaran que després de tot aquell temperi eixordador sempre venia un llarg silenci expectant i, surant en l’aire, l’angoixa de qui s’haurà mort o de si encara tindrem casa.

L’aviació feixista bombardeja Girona consecutivament els dies 27, 28, 29 de gener i l’1 de febrer de 1939. El terror es palpa enmig de la destrucció. L’objectiu és deixar exhausta la població abans de l’entrada de les tropes franquistes el dissabte 4 de febrer de 1939.

La Queta, amb els seus dotze anys, i la Consol amb deu, no deuen ser encara conscients del perquè els feixistes apliquen aquesta cruel estratègia, però de ben segur que han anat copsant la por, l’angoixa i el dolor que ho amara tot. 

El balanç total dels bombardejos és de 58 morts, més de 100 ferits i uns 120 edificis afectats per les bombes i la metralla.  

N’havien tingut sempre sort de la botigueta de queviures a casa de la Consol. La va muntar la seva mare, la Maria Jou, a l’entrada de casa, després que se li morís l’home abans de la guerra. Hauria de pujar sola els seus cinc fills. Com que també venia vi, va posar un pedrís a la part de fora on els homes anaven a fer el got. Quan els seus xics s’hi embadocaven, segur que els feia passar cap dins per si s’escapava algun renec de la conversa dels que feien el trago. La Consol només tenia cinc anys, però com més gran es faria més admiraria la seva mare: sempre tan treballadora, tan forta i tan valenta.

A mesura que avança el temps de guerra la botigueta costa d’abastir i les vendes es fan minses. Encara que manca de tot, aliments, proveïments..., les fàbriques, moltes col·lectivitzades pels obrers, continuen treballant: són clau per a l’economia. Tant la Consol com la Queta tenen més d’una amiga de la família que forma part dels més de mil treballadors, i sobretot treballadores, de la fàbrica de botons i betes de goma, la Grober, i que s’encaminen cada dia a la feina patint per si cobraran el sou o pensant què podran comprar amb aquells diners que serveixi per sobreviure.

L’Enriqueta té dues germanes més grans i un germà més petit. El pare, com l’avi i el besavi, és un reconegut carreter que fabrica rodes de carro. Potser a canvi dels seus serveis obtindrà dels pagesos dels encontorns una col o unes patates per a la família quan arribarà l’escassedat i la fam. 

Encara són petites, però s’adonen de l’esforç que es fa a totes dues cases perquè elles i les seves germanes i germans tinguin un plat a taula, ni que sigui d’un brou no gaire bo. Una hora o altra la Queta i la Consol hauran desitjat amb deler un tros de pa blanc, un tall de carn o un ou ferrat. Hi ha molts més infants que no tenen res d’això a tot el país, com ara els que venen de fora de Girona. En senten parlar als grans. Són els refugiats que, a ells i a les seves famílies, la guerra ha deixat sense res. Les dues amigues sempre s’expliquen allò que senten a dir als de casa...

...I diuen que per a totes aquestes persones, que són força més de dues mil, l’ajuntament ha destinat quatre refugis: al col·legi Sagrada Família, a les Butinyanes... i a les Carmelites d’abans i a les Caputxines, també. 

...Senten a dir als grans que arriba ajuda de Suïssa, a través dels Amics d’Espanya Republicana a Ginebra. Diu que han enviat tantes vacunes perquè la gent no es posi malalta de diftèria, que això ha estat una epidèmia! I diu que han arribat més de 100 caixes de llet condensada, 500 quilos de pasta de sopa i 500 quilos de sabó. Queta, tu et pots imaginar tants quilos junts?   

La Consol troba que la seva mare és molt treballadora, forta i valenta. Realment ho és i, si bé és cert que no totes les persones són iguals, la Consol encara és massa petita per ser conscient que els temps que corren empenyen més que mai les dones de Girona i de tot Catalunya a ser com la seva mare: treballadores, fortes i valentes. Sí que s’adona, però, que fan les feines que abans només feien els homes: condueixen autos i ambulàncies, fan abrandats discursos en públic... potser, fins i tot, té la impressió que manen més que abans.

La mestra Antònia Adroher Pascual, una de les fundadores del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, serà la primera dona regidora de cultura i propaganda a l’Ajuntament de Girona.

Amb els homes al front, les dones participen activament a la rereguarda i entraran en la política i en l’activisme a través de la solidaritat. Mitjançant els serveis d’assistència, tindran un paper real a la societat, un paper que fins al moment només era una teoria de la República.

La Consol i la Queta, amb 9 i 11 anys, ja han après de cosir. Potser les deixaran sargir algun jersei per enviar al front si elles insisteixen. Cosir motxilles i pantalons per equipar els soldats, com fan les dones a les fàbriques, o escriure cartes de suport als combatents: això ja seria massa complicat per a elles. A la rereguarda s’organitzen moltes activitats solidàries en suport dels soldats republicans i en benefici de les víctimes de la guerra.

Tal vegada la Queta, que és més gran, li explicarà a la seva amiga que hi ha molts nens i nenes a tot Catalunya que, com elles, corren cap als refugis quan s’acosten els avions i que els infants vinguts de fora de Girona que hi ha a l’antic convent de les Carmelites, quan senten les sirenes, la Carmen Bahí se’ls emporta al soterrani.

     —Qui és la Carmen Bahí?

     —No ho sé, però sento que l’anomena la mare.

La implicació de la dona gironina durant la guerra civil es durà a terme a través d’organitzacions com el comitè local del Socors Roig Internacional o la Societat Pro Infància Obrera, destinada a atendre els infants refugiats de guerra, que es concentrarà a l’exconvent de les Carmelites. La Carmen Bahí Anguera, militant del bloc obrer i després del POUM, hi tindrà un paper rellevant i al cap dels anys explicarà la seva experiència des de l’exili a Mèxic. 

Quan la Queta i la Consol creixeran, els guanyadors de la guerra no les convidaran pas a fer aquest paper actiu de la dona republicana en la societat i en la política.

     —Diu que fan l’Anna Karenina a l’Albèniz! —potser hauria dit la germana gran de la Consol, aquella que plorava tant als refugis durant els bombardejos. —Fa el paper la Greta Garbo. Anem-hi, mare?

     —No estic per Annes Karenines, jo! —hauria respost la mare.

     —Puc venir, jo? —potser hauria preguntat la Consol.

     —Apa, nena, que només tens nou anys! Ja et vagarà! —li hauria contestat l’una o l’altra.

Hi ha cinema, sí. Malgrat l’ombra permanent de la guerra, els homes al front i la destrucció a tocar, Girona s’esforça per mantenir la normalitat: les persones grans treballen en el que poden i la canalla va a escola. Passada l’etapa revolucionària dels primers mesos, l’ajuntament, presidit per Pere Cerezo, manté la política de la República per modernitzar la ciutat i, en la mesura del possible, es reprenen reformes i projectes urbanístics, tot i que la construcció d’habitatge social quedarà estroncat per la guerra.

I darrere la normalitat gairebé forçada i aparent del dia a dia, s’amagarà el temor que, en algun moment, la mort t’encalci a tu o als teus.

El diumenge, tot passejant, perquè bé que han d’escampar la boira, la família de la Consol o la de la Queta, potser hauran anat a veure les cases noves per a treballadors del carrer de Canonge Dorca, que han dit que tenen hort i tot! Qui en tingués ara, d’hort, amb la gana que corre! Qui pogués collir-hi alguna verdura!

Moltes famílies marxen a casa de parents que viuen a pagès, perquè allà hi ha més possibilitats de menjar una mica cada dia. La Consol, amb la mare i els germans, també marxarà a Agullana a finals de la guerra i quan tornaran es trobaran la casa sense taules ni cadires. L’Enriqueta i la seva família aniran a peu a Palol de Revardit, on també tenen parents, quan el bombardeig del dia 29 de gener els ensorra la casa.

El 25 de juliol de 1938 molta gent, a Girona, vol aconseguir un diari per veure què hi diu de l’assistència del president Companys en l’acte de posar la primera pedra de la nova escola, l’escola Prat de la Riba, que es voldrà que segueixi la nova pedagogia, com l’escola de Montjuïc. Es passen L’Autonomista de mà en mà. Calla, que si hi ha fotografia potser encara hi sortirem nosaltres!

Però ni hi ha fotografia, ni el desenllaç de la guerra permetrà la construcció d’aquest centre.  

L’escola Ignasi Iglesias, al Montjuïc gironí, l’havia inaugurat el president Macià l’any trenta-tres. Possiblement els pares de la Consol i de la Queta haurien admirat aquell edifici modern i funcional, que havia projectat l’arquitecte municipal Ricard Giralt i Casadesús i que era l’emblema de l’educació republicana. Però quedava massa lluny del carrer de la Rutlla i segur que les dues amigues haguessin dit que allà no hi tenien les companyes de sempre. 

Perquè els infants, malgrat la guerra i malgrat que el front és cada vegada més a prop, juguen, corren, salten, s’atrapen, de vegades s’empenten o es tiren algun un roc, riuen i canten; ja sigui a l’escola o al carrer; perquè tot això ho necessiten tant o més que el plat de sopes a taula i perquè ells, per sort, guanyen la guerra cada dia d’aquesta manera.

“En Pau va pujar a les espatlles dels seus amics i va mirar per la finestra i va veure com l’avi Roc petonejava unes fotografies dels seus tres nets que eren al front”.

Quan la Consol escriu aquestes paraules té nou anys i ja sap retratar l’enyor. La seva mestra, Isabel Dalmau Sendra, ha encarregat als alumnes una redacció per participar en el concurs que organitza el Casal de la Cultura en benefici dels combatents republicans que lluiten al front i ella escriu un conte que, sense dir-ho, parla d’absències i de solidaritat: els mateixos nens del relat que fan el trapella amb l’avi Roc, acaben ajudant-lo a entrar tota la palla a la pallissa.

El dies 13 i 16 de gener de 1938, al Teatre Municipal i a les escoles de Girona, s’atorguen obsequis als infants que més han destacat en els seus treballs. Tots els nens i nenes de les escoles tindran, però, regals que han arribat des de Ginebra, recollits allà en el marc del festival “Pro Nadal del nen gironí”. No sabem si a la Queta, a la Consol i als seus germans els han passat el reis, perquè en el context laic de l’Espanya republicana, s’ha instaurat la Setmana del Nen per substituir les tradicions nadalenques amb relació a la quitxalla.  

     La mestra Isabel Dalmau Sendra, a l’escola Carles Marx, anima els infants a escriure i dibuixar sobre la guerra i aplegarà tot de dibuixos en un quadern relligat que portarà per títol “La guerra vista pels petits”. Els mestres saben que allò que pensen o senten els infants en cada situació que viuen, sovint ho expressen més bé amb el dibuix que amb les paraules. I en aquestes circumstàncies, expressar esdevé més que mai una necessitat. Els acompanyen, doncs, a dibuixar la guerra. Són conscients, però, que cada dibuix els aportarà, també, paraules per compartir.

Durant la guerra s’han requisat les escoles religioses i se’ls han canviat els noms per altres més significatius en el context que es viu: ara, l’escola de la Queta i la Consol s’anomena Carles Marx. Ambdues la tenen ben a prop de casa, al carrer del Migdia.

El juliol de trenta-sis, les propostes del Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU, estableixen un sistema educatiu en consonància amb els nous valors vigents com la laïcitat. Es procurarà que les escoles disposin de noves cantines, sales d’higiene, material escolar més modern... i es donarà especial importància a l’alimentació dels infants.

El model republicà d’escola és renovador i innovador i vol tenir en compte tots els vessants de la persona a l’hora d’educar. Així, a les pàgines d’abans de la guerra del quadern de classe de la Consol hi ha redaccions, en català i en castellà, la conjugació dels verbs, el concepte de gravetat o la llei de la palanca. També nocions de fisiologia. Tots aquests aspectes es poden relacionar directament amb la vida dels infants.

A les pàgines de després de la guerra s’hi parla de l’Alcázar de Toledo, l’anàlisi gramatical del parenostre i un dictat que comença amb un “Viva España”. 

A partir d’ara allò que faran o estudiaran a l’escola, cada vegada quedarà més lluny del dia a dia i de la realitat propera de la Queta i la Consol.