Per a tots era el Jan mil homes. El recordo molt bé i també recordo els seus companys, els altres estibadors, tot fent broma i volent-li carregar més pes del compte. Certament, semblava que els últims sacs del dia, que a tothom se li feien molt més feixucs que els primers, ell els carregués amb la mateixa energia que a primera hora. Molts estibadors eren ben joves: el Jan només tenia quinze anys. Traginaven els sacs, les botes, les bales de llana o de cotó que havien descarregat dels vaixells a força de braços i fermesa d’esquena. Acostumaven a fer l’últim tram, des del moll nou fins a la zona porxada, amb carretons. Quan hi arribaven, sovint, s’alliberaven del pes i la tensió del cos mentre amollaven unes quantes paraules i algunes rialles que les meves parets acollien de gust. Llavors, els sacs d’arròs o d’ametlles o de productes colonials, com el cafè o el sucre o les bales de cotó, havien de ser remuntats pisos amunt.

En els altres magatzems, rafals o tinglados hi arribaven els productes a granel i s’ensacaven allà, al mateix magatzem. Així es treballava des de feia molts anys als rafals de la Barceloneta, construïts a l’inici del segle XX, però als Magatzems Generals del Comerç hi arribava el gènere en sacs, bales, fardells, botes o barrils.

El pare del Jan era “estibador de bord” i havia mort sota una bala de cotó d’aquelles que arribaven de Nova Orleans, les més pesants de totes. El seu avi, que es deia Miquel, havia estat pescador, però, arribats els anys vint, ja era molt gran i, quan feia bo, es passava llargues estones al balcó constatant els canvis que havia experimentat el seu barri de tota la vida. Encara tenia memòria d’aquella Barceloneta de cases pintades de colors molts vius que el temps i el salobre havien anat esborrant i que acollien mariners i pescadors; però també, boters, calafats, fabricants de veles i de cordes per a l’eixàrcia, llauners, preparadors de pintures, constructors i venedors de tota mena d’instruments nàutics com àncores, fanals o brúixoles... i que acostumaven a tenir tallers i negocis en els baixos dels habitatges. Encara en quedaven alguns d’aquests menestrals, però ara moltes persones del barri, entre elles la mare del Jan, anaven a treballar a les fàbriques instal·lades al nord de la Barceloneta com La Maquinista Terrestre i Marítima o la fàbrica del gas.

Cap a mitjan segle XX van anar desapareixent del barri els antics oficis relacionats amb la pesca, la marina i l’abastiment de les persones que es passaven la vida a bord de barques i vaixells, però, llavors, l’avi Miquel ja s’havia emportat tots els records que tenia del mar i de la Barceloneta cap a l’altre món.

Quan bufava vent de xaloc m’arribaven els fums negres de les fàbriques que embrutaven les façanes i que jo notava que m’impregnaven pedres i maons. Aquelles grans indústries s’havien anat instal·lant a la Barceloneta des que el 1846 l’Ajuntament n’havia prohibit la implantació de noves, amb màquines de vapor, dins el recinte emmurallat. Aquí hi havia espai i els afavoria la proximitat del port, així com, des de l’any 1848, la proximitat del ferrocarril de Mataró. Va arribar molta gent de fora, en part per treballar en aquestes fàbriques, i no hi havia prou habitatge, la qual cosa va propiciar, després de la guerra civil, l’aparició d’un munt de barraques a la platja del Somorrostro.

Començant pels carretons i les grues elèctriques que ja hi havia a principis del segle XX, als molls tot es va anar mecanitzant fins que, a la dècada de 1970, el port de Barcelona va viure una gran ampliació cap al sud, davant del Morrot de Montjuïc, i els avenços tecnològics van canviar els sistemes de càrrega i descàrrega de vaixells, cosa que va augmentar l’eficiència i la rellevància del port. L’emmagatzematge es va fer en horitzontal, amb noves terminals de petroli, de contenidors, de sitges, d’automòbils... Llavors jo vaig deixar de ser útil com a magatzem general. Però en aquella època el Jan mil homes ja s’havia jubilat i hi havia el seu fill treballant d’estibador d’una manera molt diferent que el seu pare.

Quan el 1753 es construïren les cases de la Barceloneta, moltes de les persones a qui s’havia previst destinar-les qui sap on eren! Es tractava de les famílies del barri de la Ribera a qui Felip V havia fet enderrocar les seves llars per tal de construir la fortalesa de la Ciutadella. Sé d’algunes persones, entre les que s’hi van acabar establint, que sí que procedien d’aquell barri, però d’altres s’hi havien instal·lat perquè les feines amb què es guanyaven la vida estaven relacionades d’alguna manera amb el mar, els molls i la navegació.

De bon començament les cases no podien fer més de trenta-un pams d’alçada per tal que no impedissin possibles accions bèl·liques des de la Ciutadella. A mitjan segle XIX es va permetre alçar-les fins a un segon pis i a començaments de segle XX ja van poder ser de quatre pisos, de manera que en temps del meu ple funcionament havia augmentat molt la població del barri.

Jo sabia moltes coses de la gent del meu entorn, dels vigilants que tenien el seu pis a la meva planta baixa, dels estibadors, dels capatassos, de confrontadors, de capitans, de contramestres, de mariners, de mossos, de comerciants, d’empresaris, d’indians... Els sentia parlar de tot i, de vegades, també renegar. I jo, d’altra banda, no tenia res més a fer que mostrar-me sòlid, protector i sempre atent a tot allò que passava.

Mentre vaig ser magatzem general, i al llarg del temps, tant en els meus voltants com en els meus espais, també van ressonar veus que parlaven de monarquia, de mancomunitat, de dictadura, de república, de guerra... D’Alfons XIII, de Prat de la Riba, de Primo de Rivera, de Macià i de Companys, de Francisco Franco... segons allò que estava vivint o patint la societat d’aquest país. Sovint els mots de discussions ben abrandades se m’enfilaven parets amunt, pujaven per les escales, s’escolaven per les obertures i, en estavellar-se contra el sostre, desapareixien.

Vaig poder-me adonar des del meu silenci, fet de pedres, de ferro i de maons, que totes aquestes èpoques tenien, entre d’altres, una cosa en comú: les precàries condicions del dia a dia de la classe treballadora, ja fos a les fàbriques, al mar o al mateix port, i el seu sentiment d’impotència davant les enormes diferències socials existents i davant les injustícies com ara el sistema de lleves. Creixia el sindicalisme, l’antimilitarisme i l’anticlericalisme i així fou com em va arribar l’estrèpit i l’horror de la Setmana Tràgica i, més endavant, els ressons i la por generats pel pistolerisme.

L’associacionisme va ser un camí que van seguir els treballadors, tant en temes de lleure, com per defensar els seus drets i la millora de les seves condicions de vida. El cooperativisme de la Barceloneta de començaments del segle XX en va ser una bona mostra. La família del Jan s’abastien d’allò més necessari per viure a la cooperativa de consum la Fraternitat, situada a l’edifici modernista on avui hi ha la biblioteca pública. I el seu avi havia format part de la Confraria de Pescadors que feia les seves reunions a l’església de Sant Miquel del Port. Molts altres gremis van imitar l’anomenat Pòsit de Pescadors.

A causa dels avenços tècnics, i al llarg dels anys setanta del segle XX, el tràfic portuari va augmentar considerablement, mentre el nombre d’estibadors necessaris feia una gran davallada. Jo vaig sentir cridar i protestar el fill del Jan mil homes, el Miquelet, en contra de la contractació a dit que es va tornar a portar a terme en més d’una ocasió, en substitució del sistema del cens.

El 12 de novembre de 1976 hi va haver la vaga general i l’octubre de 1977 es va crear el sindicat independent Organització d’Estibadors del Port de Barcelona que va dirigir la lluita. L’últim que vaig saber de tot plegat és que aquest sindicat va ser l’impulsor de la Coordinadora Estatal de Estibadores Portuarios. Amb les vagues de 21, 27 i 28 de desembre de 1979, la lluita de Barcelona es va estendre a tots els grans ports espanyols.

La coordinadora estatal, al seu torn, va impulsar, l’any 2000, l’organització internacional de sindicats d’estibadors, la International Dockworkers Council, que actualment té una presència determinant a la majoria de ports dels cinc continents.

Del fill del Jan mil homes, des que tot el trànsit de mercaderies s’ha concentrat a les grans dàrsenes de davant de Montjuïc, no n’he sabut res més. Es deia Miquel, com el seu avi, però tothom li deia Miquelet.

El meu món era un món d’homes. Més enllà d’alguna mossa que esperava el seu xicot fora el reixat o de l’acompanyant d’algun capità de vaixell o d’algun comerciant, poques dones se m’apropaven. Tot i això, eren molt presents en el meu dia a dia. Centenars de vegades havia sentit converses que parlaven d’elles de totes les maneres que us pugueu imaginar, de vegades de forma més respectuosa i altres, no tant! Parlaven de les mares, de les filles, de les germanes, de les seves mullers o de les mullers dels altres, de les seves amants, de les cupletistes com la Cachavera o la Bella Chelito... i també de les noies dels bordells de més anomenada.

Tot sentint parlar uns i altres, sempre he tingut notícia de les dones que vivien ben a prop meu, a la Barceloneta: del seu feinejar a les llars o amb la canalla; de la seva tasca reparant les xarxes dels pescadors, o als comerços, o treballant a les fàbriques instal·lades al nord del barri —en ple funcionament encara durant la primera meitat del segle XX— i dels farcells amb la teca que preparaven per anar a passar el diumenge a les muscleres amb la família. I també he sabut de les que posaven ciris a sant Miquel per tal que protegís aquells que anomenaven “els embarcats”... i de la seva desolació quan els semblava que el sant no les havia escoltat. Vaig saber del tip de resar a sant Pere, patró dels pescadors, que es va fer l’àvia del Jan el dia que hi havia molt mala mar i la barca de l’avi Miquel no tornava. Vaig saber de com es feia pinya dins les cases tement el pitjor.

Sabia que més enllà de les meves parets, i en segons quins àmbits, les dones tenien molt més protagonisme del que jo podia copsar en aquell món tan masculí.

Ara, des que soc Palau de la història d’aquest país, els meus espais s’omplen d’homes i dones, indistintament, i les meves estances són testimoni d’una diversitat de gènere molt més àmplia.

Als pescadors, ferms

contrarien els elements.

Ai, sí!

I ells, jorn i nit, braus, desafien

foc, aire i vents![i]

Em mantenia ben atent, esbatanant tant com podia la porositat de les meves pedres perquè volia omplir-me d’aquells cants de mariners i pescadors que venien de vora l’església de Sant Miquel del Port. En moments de celebracions o de gresca encara se sentien aquelles cançons heretades dels cors d’Anselm Clavé.

Mar endins solca l’aigua el llaüt,

l’aigua que presta li lliure tribut.

De la mateixa manera que el vent m’acostava el fum de les fàbriques, els dies de festa era el mateix vent qui em transportava els xisclets i les rialles de la canalla que jugaven a la plaça de la Repla, l’abans anomenada plaça de la Font i, ara, plaça del Poeta Boscà. També m’arribava la gatzara de famílies i colles que travessaven els carrers de la Barceloneta per fer cap als berenadors vora el mar o als Banys Orientals, o als de l’Estrella, als de la Deliciosa o als banys de Sant Sebastià que havien agafat tanta anomenada.

Encara no s’havia acabat el primer quart del segle XX que l’avi Miquel ja gairebé no sortia de casa: tenia por de perdre’s entre el nou tràfec dels carrers i l’anar i venir de gent que ja a penes coneixia. Però devia enyorar la barca, la xarxa i el mar, perquè de tant en tant els meus finestrals, que albiraven tan enllà, veien com el Jan l’acompanyava al moll del Rellotge a veure els pescadors i sempre en tornava proveït de dos o tres peixos del dia amb què l’havia obsequiat algun patró.

I fins que l’avi Miquel va tenir esma, el Jan i la seva mare el van acompanyar cada festa major de la Barceloneta a veure les enramades. Perquè per Sant Miquel tots els carrers s’engalanaven amb garlandes de flors de paper i serrells i fins i tot xarxes de pescar i fanals... Tota aquella alegria el reviscolava i recordava quan acompanyava el Jan, de petit, als jocs de cucanya o a les xocolatades, a sentir els cors de mariners o a veure els balls de bastons.

Al seu net Jan li continuaven dient el mil homes, però era més per l’ànim amb què s’ho agafava tot que res més, perquè la veritat és que després de carregar sacs de seixanta o vuitanta quilos durant una jornada de quinze hores, marxava cap a casa rebentat com els altres... i ben emmascarat si aquell dia havien apilat cabassos d’espart curulls de carbó.

Aquesta duresa de la feina d’estibador va durar ben bé fins a la dècada de 1990, en el cas d’algun tipus de càrrega, però el Jan ja no treballava i el seu fill Miquelet ja gairebé no la va patir.

De la vida de poble que es feia a la Barceloneta, jo en captava una amalgama de sons que m’eren tots familiars. Ara, des que soc Palau de Mar, em costa molt de distingir-los perquè al meu entorn hi ha sempre una animació considerable provinent d’una gentada feta de persones molt diverses vingudes de tot arreu.

[i] De la cançó Els pescadors de Josep Anselm Clavé.

Als meus voltants sempre hi ha hagut edificis exuberants, fills del modernisme, però a mi em van concebre ben auster i amb una finalitat bàsicament pràctica. Potser per això, la meva arquitectura estava més en consonància amb les idees noucentistes de seny i racionalitat i ha tingut sempre aquella senzillesa de línies que m’ha fet sentir sempre proper a les persones corrents: aquelles persones que s’encomanaven a sant Elm si tenien un fill mariner o a sant Pere si el tenien pescador o encenien llànties davant la imatge d’un sant a la cuina de la casa per demanar ajuda i protecció. O aquella gent treballadora que feia pinya en associacions i confraries per donar-se suport mutu. O els que, després de la guerra civil, feien les assemblees a l’església de Sant Miquel del Port. O aquelles persones que van rebre més que ningú les conseqüències de la guerra. O els estibadors, com el Jan mil homes, a qui vaig veure treballar de valent. O com el Miquelet, el fill del Jan, que va ser en els aldarulls i protestes al port que hi va haver a partir dels anys setanta, que va anar a les vagues i es va sumar a la intensa lluita d’un col·lectiu, cada vegada més reduït, que volia millorar les seves condicions de treball i reivindicar els seus drets... O com la majoria de gent que ara m’envolta.

A partir dels anys vuitanta, vaig passar molt temps abandonat. Les meves parets ja no aixoplugaven gairebé cap activitat. Em sentia cansat i m’envaïa el tedi perquè trobava a faltar el feinejar portuari que sempre havia tingut tan a prop. No sabia fins quan m’aguantaria dret... Però, llavors, en acabar el segle XX, van fer-me una important renovació i vaig convertir-me en el Palau de Mar. I així, he passat de ser magatzem general de comerç a ser, no només testimoni del passat, sinó, com a museu que ara soc, narrador de la història.

M’arriba la música d’algú que toca en ple carrer i faig un esforç per recordar el so de l’acordió d’aquell mariner marsellès que el primer que feia en saltar a terra era musicar la seva enyorança. Aquell compàs, com el de les onades, em recorria els espais, llavors molt més oberts i, per uns moments, em veia al mig del mar, edifici-nau, navegant com un vaixell. Ara, evoco la seva música i aquesta m’omple les estances... la sentiu?