En el meu quadern relato molts fets de la meva època, entre els quals parlo del poder que exercia Castella sobre els catalans i que era com una immensa llosa ajaguda damunt la nostra terra que no ens deixava respirar. Vaig deixar escrit com aldarulls i revoltes per part del poble i dels polítics catalans volien contrarestar aquest poder i, també, les destrosses que feien a Catalunya els soldats del rei Felip IV en lluita contra els francesos. Hi explico, per exemple, com a Santa Coloma de Farners cremaren el Santíssim Sagrament i el poble s’alçà contra ells. Eren aquests la mena d’episodis que desembocaren en la Guerra dels Segadors.

Vaig veure moltes maneres d’exercir el poder i moltes maneres d’intentar alleugerir el seu pes, com la creació de la Comuna del Camp, que volia defensar els interessos col·lectius dels pobles sotmesos a la senyoria de l’arquebisbe de Tarragona o els de les dignitats del capítol catedralici d’aquest arquebisbat. En aquesta Comuna del Camp, que lluitava contra una església massa poderosa, destacaren diferents personalitats cambrilenques.

I vaig saber del poder exercit de manera esfereïdora... d’una forma tal, que jo demanava a Déu que mai no n’haguessin de ser testimonis ni els meus fills, ni la meva muller, ni ningú de la meva família. 

Cambrils s’havia posicionat clarament a favor de la causa catalana durant la Guerra dels Segadors i, entre els dies 10 i 12 de desembre de 1640, l’exèrcit de Felip IV, que venia victoriós de la batalla del coll de Balaguer, inicià el setge de la nostra vila. Va ser un setge ordenat pel marquès de los Vélez, Pedro Fajardo de Zúñiga i Requesens i la defensa cambrilenca va ser comandada pel sergent de la plaça, el baró de Rocafort, Antoni Armengol i pel governador del Camp de Tarragona, Jacint Vilosa.

La nostra tropa, mal armada, desorganitzada i sense ajuda externa, no se’n va sortir davant la gran superioritat numèrica i tècnica de les forces del rei: Cambrils va haver de capitular, després de resistir coratjosament el setge durant cinc dies. La cruenta repressió que va venir després, ningú no se la podia imaginar: saquejos, pillatges, captiveris, sentències de mort... Els cadàvers dels caps de la defensa i del govern cambrilencs van ser penjats a la muralla durant setmanes, tot i que de la muralla i de les torres de defensa en va quedar poca cosa després del bombardeig i les represàlies dels guanyadors.

I us recordaré allò que vaig escriure en la meva llibreta de notes: tragueren els rendits de la vila, sense daga ni ganivet i feren posar totes les armes en un munt a la plaça i després els posaren enmig de la riera i començaren a degollar-los sense pietat. I en degollaren mil. I quan s’aturaren cridaren “qui sigui viu que s’alci que té assegurada la vida!” I es van alçar els vius: l’un amb el cap esberlat, l’altre amb la panxa oberta, un altre amb els braços tallats... Era una crueltat!

Va ser una manera de faltar a la paraula donada i a les lleis de la guerra per part dels comandaments militars castellans i també una manera d’exercir el poder com a escarment violent i sanguinari..., al gust del comte duc d’Olivares.

Vaig estar una colla de nits sense poder dormir, sense poder foragitar de la meva ment aquelles escenes que m’havien sembrat la por dins el cos.

Quan miro l’escut reial esculpit damunt el portal de la muralla, sempre penso en la necessitat que la Corona d’Aragó ens empari i ens protegeixi.

Quatre sous i un diner em costava, a mi, cada setmana el manteniment de la tropa castellana assentada al nostre país. A part de suportar els abusos de la soldadesca, cada família hagué de pagar durant anys en funció de la seva hisenda.

A més, després de la guerra els cambrilencs haguérem de sufragar amb impostos i contribucions la reconstrucció de part de les muralles i d’immobles i carrers que havien quedat enderrocats o malmesos.

Amb tot, les meves propietats ens permetien a la meva família i a mi passar sense privacions, però aquest no era pas el cas de tota la pagesia de l’entorn. Nosaltres vivíem en una casa al Capuig de la vila closa i teníem una altra casa, darrere l’església de Santa Maria, heretada de l’avi matern de la meva muller. Érem propietaris, a més, d’un hort a les Quarterades, un olivar al Camí dels Masos i un altre a la partida del mas d’en Fortuny, diferents trossos de terra a la partida de Belianes, a la partida del mas d’en Vernet, a la partida de les Comes i a l’Horta de l’Alzina, on també teníem una era. 

La meva llibreta em serví, entre altres coses, per portar registre de la llista de propietats, de les compres i les vendes, del progrés de les collites, del cobrament dels censos...

La venda dels excedents d’olives, cereals i verdures, també ens permetia viure bé, tot i que no foren pas bones totes les collites. Hi hagueren sequeres que feren apujar el preu del blat fins a quatre lliures la quartera! Recordo la de 1680, en què després de setmanes sense caure del cel ni una gota d’aigua, portàrem la Mare de Déu del Camí al poble per tal de pregar-li cada dia que ens portés la pluja.

Sequeres, pedregades, rierades i gelades, eren una altra mena de guerra que suportaven, sovint, els nostres camps... i nosaltres.

Si voleu que us parli de les dones, us en parlaré. No en vaig escriure gaire al meu quadern, perquè no n’era costum, però sí que hi vaig explicar que em vaig casar amb la pubilla de cal Manyer, la Maria, la qual aportà a la meva hisenda multitud de propietats i sobretot una altra incalculable riquesa: sis fills, quatre filles i trenta-set nets.

Si paro esment en el paper que feu la meva muller i moltes altres dones cambrilenques en tot aquest temps de guerra i penúries, llavors he de parlar de la seva valentia. Una valentia que no volia soroll, però que sempre era allà i que possibilitava el coratge dels altres. S’afanaven a cobrir les necessitats de gana o de fred dels que eren a primera línia, corrent si calia entre la pluja de projectils i més d’una va agafar un fusell. 

I no només en moments de lluita van mostrar el seu valor, sinó que durant anys i anys s’aguantaren la por dins la seva pròpia casa. La por a rebre la violència, vexació i violació per part dels soldats que envaïen les llars. En els àpats que aquests van fer a casa meva, em vaig cuidar bé d’obsequiar-los amb abundància d’embotits i formatges, acompanyats del bon vi de les meves botes, així com de guisats que fèiem a casa. Els havia de tenir ben contents perquè no busquessin brega de cap altra mena. A les meves filles els tenia prohibit aparèixer a la seva vista i la Maria portava a taula safates i escudelles i després desapareixia. Jo m’ocupava de les gerres i del vi que havia batejat prèviament per tal que aquells salvatges no acabessin més alegres del compte.

I amb basarda o sense, la Maria no deixava enrere cap de les seves tasques i era l’ànima de la meva llar. Se’m fa estrany parlar de les dones i, tot just ara que m’hi he posat, m’adono que després de cada desgràcia o cada calamitat, elles eren les qui més feien per tornar a la normalitat el dia a dia de les nostres vides: curant, reparant, recosint, desbrossant, espigolant... i donant la mà a la mainada per avançar sense mirar enrere.

La que va prendre protagonisme en aquella guerra va ser una de les eines més quotidianes de la pagesia: la falç. 

L’eina que sempre havia servit per alimentar la vida, en el Corpus de Sang va significar la mort. Potser van ser les falçs les que van segar els colls del virrei de Catalunya i altres funcionaris reials. I jo, que sempre havia estat a prop del treball de la terra ho veia com un senyal.

Abans que se’ns torcés l’esdevenir del segle XVII amb guerres, epidèmies i sequeres, els dies a la vila de Cambrils transcorrien curulls de l’activitat de pescadors, pagesos, menestrals, comerciants..., i els molins de vora la riera d’Alforja i els forns proveïen constantment farina i pa. Jo anava a les fires a fer tractes i la meva muller als mercats. A l’hospital i al convent s’exercia la caritat i les tavernes i l'hostal eren plens de bullici.

Malgrat tot, la població de Cambrils, sobretot els pescadors, tot i que llavors vivien dins el recinte emmurallat, sentien una amenaça constant en el seu dia a dia: la de pirates i corsaris que assolaven la costa catalana, especialment la cambrilenca, en aquells temps. Fou per prevenir-ne els atacs que s’acabà construint la Torre de Mar. 

I, a banda de sequeres, guerres, soldats i pirates, patirem més calamitats: quan em vaig casar amb la Maria Manyer, el 1651, hi havia una epidèmia que s’acabava d’endur tres-centes ànimes i, per por del contagi, haguérem de celebrar el casament a l’aire lliure, a l’era de Damià Mates i a l’hort de Joan Pinyol. I, mentre ens casàvem, resàvem a Nostra Senyora del Camí perquè ens salvés de la malaltia. 

Amb la meva família acudíem moltes vegades a l’ermita de Nostra Senyora del Camí, vora el camí reial. La venerada imatge rebia constantment les pregàries de la població de Cambrils. Respectàvem els preceptes de l’Església i rebíem, convençuts, tots els sagraments; assistíem a misses, rosaris, resos i processons, però res feia créixer tant la nostra fe com la contemplació d’aquesta Mare de Déu trobada, i sempre hi recorríem perquè ens alliberés de tots els mals.

Però, ni la religiositat ni la devoció d’aquells temps van aconseguir aplacar els ànims de la població, sinó tot al contrari. Deixant de banda les altes jerarquies eclesiàstiques, moltes comunitats religioses feien costat a la revolta catalana, com fou el cas, fora la muralla, del convent dels Agustins, Nostra Senyora de Gràcia, que foren els primers a caure sota el jou brutal de la soldadesca comandada pel marquès de los Vélez. Hi havia la creença que Déu feia costat als qui defensaven el seu honor, el bé més preuat dels homes. Els catalans teníem, doncs, l’obligació de defensar-lo i, si feia falta, defensar-lo lluitant, fins i tot des de la condició de frare.

Teníem la certesa que els drets dels catalans i les nostres constitucions havien estat trepitjades i aquesta idea recorria el territori. Això, afegit a les vexacions i crueltats que estava sofrint el poble, encenia els ànims de revolució i el desig de separació de la corona. Tot i que, per altra banda, també existia el pensament que era precisament el rei d’Espanya, Felip IV, qui ens podia ajudar destituint el comte duc d’Olivares, principal responsable de l’ocupació de Catalunya i d’aquella guerra de Secessió tan cruenta. 

He de confessar, però, que en tot plegat, jo no m’hi vaig significar gaire. Tot i així, amb el pas dels anys i en mirar-me els esdeveniments de lluny, en vaig extreure un posicionament personal molt més clar. És per això que vaig necessitar deixar constància d’alguns fets, en la meva llibreta de notes. I també perquè, mirant enrere, em feia creus de la capacitat del nostre poble de refer-se i continuar endavant malgrat uns esdeveniments tan greus i malgrat la destrucció i la barbàrie que vàrem viure.