A finals de novembre de l’any 1305, en una de les cambres règies del monestir de Santes Creus, sentíem com la reina Blanca parlava amb el seu espòs, mentre reposaven vora l’escalfapanxes, d’ampliar i millorar les dependències reials del lloc, però també d’altres espais importants i necessaris com ara el claustre o el refetor.

La reina volia esmerçar-hi tot el dispendi que fes falta i el rei, atent al desig de la seva esposa, li feia saber que no hi veia inconvenient i aprofitava per presumir de totes les fonts que proveïen les arques reials: les aportacions del vassallatge directe, els delmes que procedien de les terres de la corona, els botins de guerra, els pagaments de les ciutats conquerides, els impostos de les comunitats jueves i musulmanes, els bovatges a l’inici de regnat, l’almodinatge per la importació i venda de cereals, el morabatí sobre l’encunyació de monedes... i el monarca afegia que no hi comptava tot el que aportaven les generalitats dels diferents regnes de la corona, perquè això era per sufragar la despesa que suposaven les guerres.

El meu germà i jo, ajaguts vora el foc, canviàvem el cap de posició, aplanàvem les orelles i deixàvem anar un ronc, tots dos alhora, davant aquella pesada enumeració que compreníem ben poc. Només obriríem els ulls si se’ns atansava la mà manyaga de la nostra mestressa.

Romaníem sempre que podíem a la seva vora. Aquells monjos del monestir que despatxaven amb la noblesa i amb la cort, i que devien fer les tasques més importants del cenobi, com ara administrar els béns i les nombroses donacions d’aquesta noblesa, només ens tractaven bé en presència de la reina. Dels llecs que es dedicaven al treball de la terra i a les tasques domèstiques segur que n’haguéssim tret alguna moixaina, però a aquests no els era permès acostar-se a la comitiva reial.

Es podria pensar que en aquella societat feudal, i concretament a la cort, nosaltres formaríem part de l’escalafó més baix de tots, només per sobre del bestiar guisat a la cuina o d’algun ratolí fartís amagat vora els formatges. Però no era pas així com ens veia la reina Blanca, a qui sempre reconfortava la nostra companyia, separada tan sovint de les seves criatures, mentre seguia el seu espòs en tants i tants viatges. 

Mira’ns bé. Sí, romandrem per sempre aquí fets de pedra, als peus de la nostra estimada reina, acompanyant la seva escultura i les seves despulles, cofois de formar part d’aquesta tomba monumental. Conscients de l’admiració que desperta l’art i la sumptuositat d’aquest panteó reial, símbol del poder de la monarquia. Sabent que una mica més enllà, el mausoleu de Pere el Gran demostra la grandesa del llinatge. I la  fidelitat dels seus vassalls la fa present Roger de Llúria que va voler ser enterrat prop del rei. 

El cert és que els reis d’Aragó i comtes de Barcelona cada vegada eren més poderosos. Disposaven d’ingressos i tropes per fer la guerra. Una guerra a què, per sort, nosaltres no havíem anat mai. Guanyar batalles era una manera d’annexionar nous territoris a la corona, cosa que també aconseguien amb les polítiques matrimonials.

Ens vam fer un fart d’udolar, aquella nit. La mort s’acostava silent al jaç de la nostra mestressa. Ningú no la veia, però nosaltres sí. Tenim aquest poder, els gossos. Ningú no va tenir esma de treure’ns de sota el llit. Hi havia massa tràfec acompanyant aquell part tan difícil i dolorós. Però, també, ja hi havia qui pensava que potser li serviríem de guia cap a l’altra vida.

I, ara, serem aquí per sempre més, satisfets que se’ns hagi reconegut, també, la nostra fidelitat.

Jo era a la falda de la reina i el meu germà als seus peus. Ella badava per la finestra mentre la seva mà resseguia el meu llom una vegada i una altra. M’hi hagués pogut estar tota la vida, de bé que hi estava! Però va entrar el rei i ens va foragitar de la vora de la nostra mestressa. Una vegada més vam anar a parar sota el llit mentre ells dos s’ajeien sota el cobricel. I, una vegada més, vam escoltar aquells panteixos semblants als que fem nosaltres quan hem fet una cursa i respirem de pressa amb la boca oberta i la llengua fora.

En aquestes ocasions o quan la reina Blanca era amb els seus fills, a nosaltres no se’ns feia gens de cas, llevat de si algun petit volia jugar una mica. Però sovint, dels infants en tenien cura les dides, perquè la reina acompanyava el rei en els viatges pels seus dominis i en les seves activitats polítiques. Ens adonàvem que ella en tots aquests afers hi tenia un paper important i el seu espòs se l’escoltava, a l’inrevés d’allò que passava en el matrimoni que ens va cuidar quan érem molt petits. Semblava que les dames només es feien escoltar quan eren riques i poderoses o quan garantien la línia successòria.

Hem sentit a parlar d’altres dones que, tal com ho diem nosaltres, no es van deixar lligar curt i van marcar territori, com ara Elisenda de Montcada, Ermessenda de Carcassona o Almodis de la Marca, però, normalment, només es donava rellevància als seus marits.

En aquest mateix monestir, on nosaltres jaiem per sempre vora els peus, abans tan càlids i ara tan freds, de la reina Blanca, hi tenen tombes i làpides algunes d’aquestes dames pertanyents a famílies nobles que amb els seus donatius van contribuir a la grandesa del monestir i van permetre que artistes com Francesc de Montflorit realitzessin escultures com aquesta de la qual formem part.

D’entre les dames enterrades al claustre, no sé si m’hagués agradat ser gos falder de Gueraua de Cervelló, esposa d’un dels nobles que acompanyà Jaume I a la conquesta de Mallorca; o gos falder de Guillema, esposa de Guillem de Claramunt... Però allò que sí que, de vegades, m’havia imaginat és que corria com el vent, mentre bordava desafiant l’enemic, al costat de la muntura de Guillema de Montcada quan aquesta es dirigia, acompanyada d’un exèrcit, a alliberar el seu marit dels sarraïns. Però, després de recordar la llegenda i d’haver tingut aquest pensament entre les orelles, ajagut vora el foc a la cambra de la reina, ben lluny de les batusses, solia estirar les potes per desentumir-les i m’hi tombava de l’altra banda. 

Una de les vegades que vam venir al monestir de Santes Creus, des d’una estança contigua al claustre, on ens havien fermat, sentíem com la reina parlava amb l’abat de millorar i embellir aquell espai. Era un espai de pas que els monjos creuaven moltes vegades al dia, per anar al refetor, a la sala capitular, a la biblioteca, al locutori, al dormitori, a la cuina... Hi passaven, també, moltes estones pregant. Si la corona sufragava la millora del claustre i d’altres estances del monestir, la comunitat de frares els tindria a ells, el rei i la reina, ben presents, sobretot en les seves pregàries. Així mateix li comentava la nostra mestressa al seu espòs, i així mateix ho escoltàvem, perquè els gossos som tot orelles!

Durant les vuit estones de pregària de la comunitat, ja fos reunits dins l’església, a la sala capitular, o cada frare pel seu compte, no se’ns permetia fer ni una mica de fressa. La resta del temps, quan els germans es dedicaven a fer les tasques que els pertocaven d’escriptura, de cuina, de neteja o de cura del bestiar... en més d’una ocasió se’ns va deixar córrer vora l’hort del monestir i sota els arbres fruiters. D’entre tots els monjos, el que ens tractava més bé era el germà hortolà, que ens deia que nosaltres també érem criatures de Déu i que, seguint els ensenyaments de Sant Benet, es volia sentir prop de Nostre Senyor tant quan resava com quan treballava. 

Al monestir, els efluvis que sortien de la cuina a l’hora de dinar ens feia alçar el morro i ensumar en aquella direcció, però un cop detectada la flaire de verdures i llegums que menjaven els monjos, enyoràvem de seguida els àpats de palau. I ens queia la saliva de la boca en pensar en els banquets reials, quan des de sota la taula estiràvem el coll i dreçàvem les orelles en veure passar les safates de moltó, de vaca i de cabrit cuinats a l’ast, o els guisats de tórtores, oques i perdius, o els estofats de conill i cérvol... També hi havia plates de verdures ben cuinades, però d’aquestes no en fèiem gaire cabal! Esperàvem impacients que arribés la nostra part del festí, mentre se’ns omplien els narius d’olor de pebre, de timó, de nou moscada, de llorer, de gingebre, de clau, de fonoll, de canyella o d’anís.

En aquells temps, tothom parlava de Déu. Però ni el meu germà ni jo no sabíem qui era ni l’havíem vist mai. Li deien Totpoderós i de ben segur que ho era, perquè tant els reis, com els nobles, com els abats, asseguraven que obraven segons els seus designis i volien que les persones, riques i pobres, complissin els seus manaments i els seus preceptes, sota l’amenaça d’anar a parar, si no ho feien, a unes cavernes plenes de foc anomenades infern. Sembla que fins i tot quatre grans escriptors de les cròniques reials n’han parlat o en parlaran d’aquest temor de Déu.

El claustre de Santes Creus que nosaltres vam veure quan érem vius no té res a veure amb el claustre que hi ha ara. Abans era simple i senzill, perquè els monjos del Cister ho volien així: predicaven l’ascetisme, la contemplació i el misticisme —paraules que nosaltres mai no vam saber què volien dir— i els sentíem dir que volien retornar a la vida dels primers cristians.

Ara, però, i perquè així ho va voler la família reial que hi donava el suport econòmic, sembla que el claustre gòtic és ple d’ornaments i els capitells decorats amb figures de tota mena. Quin tip de bordar que s’hagués fet el meu germà, que és el gos més baladrer que he conegut, si hagués vist grius i dracs, simis i elefants esculpits. El cavaller, el músic o el mateix picapedrer, ja no li haguessin fet tanta impressió. Però de ben segur que ens agradaria poder gaudir de l’ombra fresca del claustre mentre ens mirem l’escut heràldic de Jaume el Just i el de la nostra mestressa, que roman allà esculpit i que ens els faria presents.

Entre els que s’aturen a admirar l’escultura d’aquesta tomba, de la qual formem part, hem sentit algú que explica que en l’època que es va acabar el claustre nou, el 1341, les ciutats bullien d’activitat i eren plenes d’artesans i artistes com Reinard des Fonoll que era qui en va dirigir les obres. Però a nosaltres, acostumats a les comoditats de l’ambient reial, segurament ens hagués fet mandra voltar per carrers, carrerons i places de mercat plenes de gent, obeint el nostre instint d’ensumar-ho tot i amb risc de rebre alguna puntada de peu!

Però tot això ja no ho vam viure ni la reina, ni nosaltres.