Soc descendent d’esclaus i, ensems, soc descendent d’una família de patricis romans. Els meus avantpassats van ser fets presoners pels gots quan aquests, comandats per Alaric, l’any 410, saquejaren Roma. Els meus rebesavis foren venuts i revenuts com a esclaus fins que van anar a parar a una família de la noblesa visigòtica d’Hispània, a la qual vam servir durant generacions. Els meus avantpassats eren persones cultes i, en passar a ser esclaus, els seus últims amos, admiradors com eren de la cultura romana i la cultura grega, van permetre que passessin els seus coneixements de pares a fills.

És per això que soc coneixedor de la llengua llatina i la llengua grega i del saber del món antic, la qual cosa m’ha permès acabar servint el bisbe Nebridi que va donar-me la condició de llibert. 

Aquí, a la Seu d’Ègara, he constatat com cada nova societat que s’assenta en algun lloc aprofita els fonaments de la societat anterior. És per això que aquest palau episcopal es va construir entorn de l’atri d’una antiga casa romana, construïda a imatge de la que deurien habitar a Roma els pares dels pares dels meus pares.

Sé que aquesta societat en què visc ha mantingut l’organització territorial de l’imperi romà i que cada província romana ha estat dividida en bisbats i, més enllà de la noblesa visigòtica, ara són els bisbes els qui ostenten el poder, puix que des de l’Edicte de Milà, ja fa més de dos-cents anys, la religió cristiana s’expandeix pel nostre món.

I soc coneixedor del fet que moltes de les nostres lleis són manllevades del dret romà, per bé que matisades pels costums dels visigots.

El meu senyor, el bisbe Nebridi, com els seus germans que també són bisbes i com tots els altres bisbes de la província, recapta impostos, governa i imparteix justícia als habitants de la seva diòcesi, sovint gent que ha abandonat les ciutats que, de l’època romana ençà, han iniciat un veritable declivi. Són gent que s’ha establert entorn de les antigues vil·les romanes, al camp, on es genera tot allò més necessari per viure ¹. Moltes d’aquestes persones treballen la terra com a colons al servei del bisbat. Alguns ho fan en condició d’esclaus. Jo n’era un fins que Nebridi va saber dels meus coneixements i em va voler al seu costat com a servent llibert.

Els bisbes són persones molt rellevants per a nosaltres. De tant en tant es reuneixen en concili i estan sota l’autoritat de l’arquebisbat. Segons Nebridi, cal vetllar per una organització eficient de la gran família cristiana i verament m’adono de la gran influència de les autoritats eclesiàstiques i del seu poder polític i econòmic creixent. És ell qui més ha fet perquè aquest poder i l’autoritat espiritual de l’església dels nostres temps es vegin reflectits en aquests sants edificis de la Seu Episcopal d’Ègara.

¹ Inicis de la societat feudal

A la catedral de Santa Maria es veu clarament com unes construccions s’assenten damunt altres d’anteriors. De nou, la basílica que hi havia abans al seu lloc, amb el mosaic romà al paviment, em parla dels meus avantpassats.

Amb la pedra tosca del país, carreu a carreu, construïren aquesta catedral: colons i esclaus hi dedicaren els seus esforços. I es van poder sufragar les obres de Santa Maria, del baptisteri, de Sant Miquel i de Sant Pere amb el guany que suposa la tercera part dels béns recaptats per les esglésies del territori i que són lliurats al bisbat. Hi contribuïren, també, les aportacions de la noblesa.

Nebridi em deixa revisar els comptes de la diòcesi. Sap que soc capaç, per la meva preparació, de detectar qualsevol error que el pugui perjudicar... i sap que jo li seré del tot fidel perquè estic en deute amb ell. És ell qui em tragué de la duresa que significa per a un esclau el treball al camp. Quan treballava la terra sentia exclamar-se els colons per les seves condicions de vida: els esclaus les teníem molt pitjors, però no se’ns permetia cap queixa. Fèiem créixer cereals i llegums, vinyes i oliveres, fruites i hortalisses... Com ja s’havia fet en el món romà, però ara també incorporàvem costums dels gots pel que fa al bestiar o la caça.

Quan vaig entrar al servei del bisbe, com a llibert, la meva vida va canviar del tot. Vaig deixar de patir penúries i mals tractes. Ara no passo ni fam ni fred ni esgotament insofrible... Ara soc ben tractat pel bisbe Nebridi que sempre ha valorat els meus serveis.

La seva confiança en mi ha arribat fins al punt de mostrar-me, satisfet, les seves joies i objectes religiosos de fina orfebreria i de molta vàlua: el treball artesanal de ferrers i orfebres és molt valorat per nobles i eclesiàstics, en un temps en què s’ha reduït molt l’ús d’objectes luxosos i en què l’activitat comercial és molt minsa en comparació a la que hi havia quan la Tarraconensis era una província romana, en temps dels meus rebesavis.

Nebridi va voler que em bategés. I el dia assenyalat vaig submergir-me, com altres catecúmens, en l’aigua beneita del nou baptisteri que s’havia construït als peus de la catedral de Santa Maria. La bellesa del nou espai acompanyava el ritu pel qual vaig rebre el sagrament del baptisme i així fou com vaig entrar a formar part de la gran família dels cristians, com l’anomena el nostre bisbe.

I com a cristià, he anat rebent els altres sagraments: l’eucaristia, la penitència, la confirmació de la fe... i rebré la unció amb l’oli sagrat quan vegi venir la mort. Hi ha un sagrament per a cada necessitat humana i per a cada moment de la vida i aquesta comunitat cristiana s’uneix en la celebració d’aquests moments importants o en la litúrgia diària a l’església de Sant Pere. 

Un cop alliberat de l’esclavatge somiava que un dia rebria, també en aquesta església, el sagrament del matrimoni, perquè des que soc al servei del bisbe he gosat mirar alguna dona... Però crec que Nebridi desitja que continuï com a servent personal seu. Tal vegada un dia pugui aspirar a rebre el sagrament de l’orde i arribar a ser diaca o prevere. Si fos així, de ben segur que quan morís pregarien per la meva ànima a l’església de Sant Miquel, on sempre acomiadem els nostres morts i potser enterrarien les meves despulles a la vora d’aquest temple, en la companyia de tants occits com hi són colgats.

Des que soc batejat que se’m permet també l’entrada a aquesta església de Sant Miquel. I quan hi entro se’m fa inevitable pensar en la mort, recordar que en aquest món tan sols hi som de pas: em miro l’opus signinum del sòl i penso en els fenicis que van ensenyar aquesta tècnica als romans dels quals l’hem après nosaltres. Ni aquells fenicis ni aquells romans ja no hi són. I quan contemplo les columnes de l’interior del temple, em fixo en els diferents elements de construcció que les componen i que són restes materials d’altres societats que ja no hi són. I em faig conscient que d’aquí a un temps, tampoc hi serem nosaltres.

Des que soc llibert no només vaig gosar mirar-me una dona, sinó que vaig estar amb ella. No diré qui era. És d’aquesta comunitat i ja llavors era casada. Plegats vèiem el cel a la terra. Però em vaig anar fent conscient del càstig a què podia ser sotmesa si se’ns descobria. Semblava que això em preocupés més a mi que a ella. Em deia que les dones, estaven avesades a rebel·lar-se d’amagat contra les lleis. Fins i tot algunes havien anat en contra de l’Església. Però aquestes, ho sabíem tots dos, havien acabat malament.

I vam deixar de jeure junts.

Durant anys, en aquesta església de Sant Pere, he sentit sacerdots i bisbes predicar penediment i penitència a les dones, instant-les a actuar com Maria Magdalena. Perquè des del pecat original que va cometre Eva al Paradís, segons el relat bíblic, se les considera culpables de tots els mals: són l’enemic impur que ens tempta i ens fa pecar. Malgrat tot, he sigut testimoni que sovint elles han contradit amb les seves accions allò que sermons, admonicions i lleis els imposen, mentre per altra banda les he vist sostenir el veritable pes de les llars, ocupar-se dels horts i de l’economia familiar i tenir cura dels fills que porten al món. I aquesta darrera és la tasca més important que se’ls reconeix. Tan sols algunes dames de la noblesa ostenten poder governant els seus territoris o dirigint els monestirs al seu càrrec.

L’única feminitat respectada, lloada i estimada a Ègara i a tot el món cristià, des de temps ben reculats, és la de la Verge Maria. Ella és el model que totes les dones han d’imitar fins que reben el sagrament del matrimoni pel qual se’ls imposarà el destí de la procreació i d’obediència a l’home.

I mentrestant, en aquests temps que corren, bisbes, preveres i diaques no acaben de discernir si volen la castedat o la companyia. I jo, de moment, he renunciat a estar amb cap altra dona per no perdre l’empara del meu senyor.

He vist els artesans aplicar pintures, obtingudes d’acolorits pigments que ens ofereix la terra, sobre la capa de calç fresca a l’absis de l’església de Sant Miquel. Conec què representen totes aquestes figures que s’acosten la mà a la boca. I em meravello de la destresa d’aquests artistes que són capaços d’ensenyar al poble allò que el poble no sabria llegir. M’admira de veure com il·lustren de manera efectiva i punyent tot allò que se’ns explica a través de sermons i prèdiques. Tot allò que guia la vida i el pensament d’aquesta família cristiana, en el camí de la fe i de la doctrina de Déu.

Jo només sabria explicar amb paraules o amb l’escriptura les històries bíbliques o la llei de Déu o els preceptes a complir o les bones accions a realitzar o les temptacions que ens sotgen o els càstigs que ens esperen a l’infern o el premi de la Glòria Eterna o el martiri i l’assassinat d’un sant... i, en canvi, ells ho fan amb vistoses imatges de colors vius i contorns marcats que aconsegueixen els efectes desitjats en aquell que les contempla: infonen coneixements, respecte, submissió, mostren l’autoritat i la jerarquia... i fins i tot, a vegades, generen por. I en aquestes figures pintades qualsevol detall, qualsevol símbol és important a l’hora de comprendre allò que se’ns vol transmetre i tant bisbes com preveres saben molt bé quins elements convé que surtin a cada escena.

Jo, que sempre vaig pensar que res no podia competir amb l’escriptura, ara estic ben segur que aquesta forma de fer arribar coneixements i emocions a la gent senzilla perdurarà en els segles. Qui sap si els qui vindran després pintaran noves figures i nous relats damunt l’obra que han realitzat els artesans del nostre temps.