Davant el pedró de mossèn Cinto, el monument inaugurat aquesta primavera, sento que el pas del temps ja m’ha vinclat una mica l’esquena. Jo, que sempre havia caminat dreta i airosa, conscient de totes les mirades. Mira que fa goig la noia del Mas d’Heures, deien... i jo somreia cap endins. 

Em miro aquest medalló blanc on hi ha la seva imatge... Ja fa més de sis anys que és mort i aquí a Folgueroles la vida continua com si res no hagués passat: entorn del poble, picapedrers i manobres treballen coberts de pols i de suor a les pedreres de gres —els mateixos que han esculpit el monument—; jornalers colrats pel sol fan anar la falç als camps de cereals, amb aquell ritme persistent que sempre em sembla una dansa, aguantant la calorada i esperant l’hora de la beguda; altres són als horts de la Sala clavant l’aixada...

D’aquí a quatre dies les parts altes de les cases seran curulles de gra, posat a assecar, tal com ho va ser el dalt més alt de les cases on va viure en Cinto: al carrer Major i a la plaça de l’Església.

Si ara ell hi fos, encara veuria les cares fumades dels carboners i sentiria l’olor de bosc dels llenyataires. Si encara es pogués passejar entre les cases, segurament s’aturaria, com ens aturàvem quan érem petits, per veure feinejar corders, cistellers i altres menestrals en els seus obradors, amb la porta badada cap al carrer. I segur que ens semblaria sentir de lluny el repicar monòton dels telers que, allà, dins les fàbriques de Roda de Ter i les Masies de Roda, eixorden les orelles de les nenes i les dones que hi treballen i a qui tothom anomena “les fabricantes”.

Des que era petita que em feia peça en Cinto. I a casa més aviat me’l volien treure del cap, em deien que els Verdaguer Santaló no eren amos de quasi res, que només eren treballadors i jo pensava, i tan treballadors! Ja l’avi per part de mare feia dues feines, la de fuster i la d’obrer tèxtil i l’avi per part de pare era mestre de cases. El pare d’en Cinto, Josep Verdaguer, menava les quarteres de terra de qui seria el meu sogre i la mare, Josepa Santaló, a més de fer totes les tasques de la llar, portar els comptes i ocupar-se de la mainada, encara filava i teixia per encàrrec.

Prou que m’agradava en Cinto! Però vaig acabar casant-me amb l’hereu d’una casa més bona.

Al Mas d’Heures, casa meva, no m’haurien pas deixat casar amb segons qui. A les cases mana qui mana. Si espiéssim per la finestra de cada llar veuríem com al cap de la taula de la cuina sempre hi seu el mateix: l’avi o el pare i els llocs millors són sempre per als homes de la casa a qui les dones hem d’obeir. Sovint, mares i filles no tenim més remei que buscar maneres de desobeir sense que es noti. Val a dir que en això del casori m’hi vaig avenir perquè el noi feia temps que em rondava i m’agradava una mica. 

Tant el pare com la mare volien que fes un bon casament. Mai no s’ha d’anar endarrere, deien, ans al contrari. I pensaven en la continuïtat de la casa familiar i en augmentar la hisenda. Els padrins que, és clar, també vivien a casa, ho veien ben bé igual... i les germanes i els germans no hi tenien res a dir.

     Els Verdaguer Santaló estaven ben relacionats, tenien parents que eren capellans, propietaris benestants, metges il·lustres, polítics... però segons el meu pare i la meva mare no deixaven de ser una família que si no passaven penúria era, només, perquè treballaven molt.

Al Mas d’Heures, com passava a totes les cases, teníem ben clar que eren els pares i els avis els que ens ho ensenyaven tot pel que fa a les feines del camp, a tots els secrets de la natura, a les tasques de la llar... tal com ells ho havien après dels seus avantpassats, però jo, des que havia après a llegir que tenia ganes de saber més coses... mai no vaig tenir ocasió d’explicar-ho a en Cinto... i el meu marit no ho hagués pas entès.

El meu home, al cel sia, menava les terres, els mossos i els jornalers amb mà ferma i feia prosperar el mas, però si li parlaves de poesia també, com el meu pare, era dels qui deia, romanços! Però ara que no hi és em vanto de tenir gairebé tots els llibres de mossèn Cinto ben posats en una lleixa vora la llar de foc. I m’agrada aprendre’m, de tant en tant, alguns versos de memòria.

Si ara, Josepa Santaló veiés que el poble de Folgueroles ha posat aquest pedró per honorar el seu fill, no li cabria al pit l’emoció. Sempre cantava, aquella dona! A l’estiu, quan tenim oberts balcons i finestres per si volgués entrar la fresca, si passaves vora casa seva, molt sovint la senties entonar aquelles cançons populars que ens son tan properes. Potser d’aquí li va venir, al Cinto, aquesta música que tenen els seus versos.

La mare d’en Cinto, com totes les dones de pagès, de feina en tenia un munt: cuinant pels de casa i per mossos i jornalers, sobretot en temps de sega; anant a rentar al safareig; treballant a l’hort; tenint cura  del bestiar menut i l’aviram, a l’eixida; anant a vendre al mercat; teixint i filant a comanda... Però guardava temps per portar a terme la tasca més tendra de totes les que li eren assignades: l’educació de la mainada.

Quan feia bo, algunes tardes, seia al pedrís de costat de l’entrada de casa seva amb els seus fills, en Miquel, en Cinto i la Francisca. Jo i alguna altra canalla del poble ens hi ajuntàvem de vegades, posant el cul a terra, vora els seus peus. I ella ens relatava moments de la Història Sagrada que ens embadalien a tots tant o més que les rondalles de bruixes, madrones i follets que contaven els avis del poble. De vegades ens havia llegit algun conte d’aquells que sempre se’n treu una lliçó: era quan jo em delia per aprendre a desxifrar allò que explicaven les lletres dels llibres, cosa que en Cinto ja va saber fer abans d’anar a estudi, gràcies a la seva mare. Sé que ella, que era una persona molt devota, llegia als seus fills textos de la Bíblia i altres llibres religiosos i a en Cinto li devien anar creixent les ganes de fer-se capellà.

He trobat moltes vegades la figura de la mare en els seus versos i el pòsit d’aquella saviesa popular i d’aquella tradició de cançons i contalles que ella li devia llegar.

Em vaig casar amb un altre home, però he de reconèixer que tant en Cinto com la manera de ser de la seva mare, que jo veia modèlica, han influït d’alguna manera en la meva vida.

Va haver-hi un temps en què els balls de festa major, el sarau de Sant Joan, les ballades de caramelles... se’m feien més agradoses i m’augmentava la il·lusió quan descobria en Cinto entre els minyons i les minyones del poble. Després sempre venia aquell instant de mirar-nos tots dos a l’una i de somriure. I a continuació venia, n’estic segura, el  moment d’enrojolar-me. Després, si s’esqueia, ens adreçàvem algunes paraules. I el dia que vam estar a punt de fer una ballada, se’m va emportar primer l’home amb qui em vaig casar.

També els casaments, batejos i comunions eren i són, al poble, moments d’alegria i celebració, però en aquests llocs no sempre hi havia qui volies trobar.

Els dies de cada dia, a Folgueroles, tothom feinejava: els avis i les àvies més carregats d’anys desgranant pèsols o espellofant panotxes, la canalla anant i venint de la font amb els càntirs o ajudant en allò que calgués quan no eren a estudi, els homes al camp, a la pedrera o al taller... i les dones a l’hort, a la cuina, a l’eixida amb l’aviram, al safareig... o amb la canalla. Sí. Els dies de cada dia tothom anava de cara la feina, però el diumenge, nets i arreglats, anàvem a missa i quan en sortíem era agradable fer petar la xerrada amb el veïnat a la plaça... Bé, igual que ara, només que quan era jove, en sortir de l’església de Santa Maria, els meus ulls buscaven en Cinto i, en canvi, ara són uns altres ulls més joves els que es busquen entre ells i són unes altres famílies les que paren compte en les possibles joves o els possibles gendres.

No hi ha gaire temps per aturar-se els dies de cada dia, però alguns homes troben una estona per distreure’s o fer barrila a la taverna. Les dones de pagès, en canvi, fins i tot quan descansem fem alguna cosa: sargim mitjons o pleguem roba. I si volem una estona per xerrar amb les veïnes durant la jornada, hem d’aprofitar algun moment al mercat o al safareig quan fem la bugada. I allà sí que es parla d’amors i de casoris, d’alegries i de penes. 

Recordo haver vist algun captard en Cinto i la seva mare allunyar-se de la fressa del poble, camí de l’ermita de la Damunt, on la dona feia l’última pregària i ell devia observar atent, sempre atent, la plana i la muntanya. 

Durant la vesprada s’atura el tràfec a pagès i la família ens apleguem vora el foc a l’hivern o seiem a la fresca a l’estiu. A moltes cases, sobretot quan hi ha xics, és el  moment de la rondalla, de la llegenda o de les històries de sants que expliquen el padrí o la padrina... A aquesta hora, és clar, jo era a casa meva al Mas d’Heures, però sempre m’imaginava com seria aquesta estona a casa d’en Cinto... segur que hi havia la presència de llibres... i això em feia delir.

No ho negaré. A mi m’embadalien els poetes. Tant, que algun cop em vaig haver d’anar a confessar perquè la meva imaginació havia treballat massa. De vegades espiava en Cinto i els seus amics quan recitaven poesia a la Font del Desmai. Però si a casa parlava de poesia el meu pare deia, romanços! I jo de ruca, no me n’he volgut quedar i al mas on visc des que em vaig casar sempre m’hi ha acompanyat la poesia de mossèn Cinto. De primer n’amagava els llibres als racons més impensats, però després ja no va caldre... Tothom sentia orgull de tenir les obres del gran poeta a casa.

Aquest pedró que l’honora no podia ser en un lloc més adequat que en aquest poble, on des del  bressol, i en aquest entorn de pagesia, va néixer la seva estimació per la llar, pel món rural, per la natura, pel folklore, per la tradició, per la manera de parlar de la gent senzilla... 

Prou que he vist en els seus versos tota la saviesa que es traspassa de pares a fills a pagès pel que fa a la terra, les plantes, els animals, les estacions, el cicle de la vida i la mort...

Just a l’entrada de les cases pengem un llorer beneït... i tot, al nostre entorn, ens parla de Déu: a casa, a l’escola, a l’església el capellà amb el seu sermó de cada diumenge... i sempre ens han fet saber com ens havíem de comportar en la fe i quins preceptes havíem de seguir; però enlloc he vist parlar de Déu, de bondat i de caritat de la manera que ho fa mossèn Cinto en els seus versos. 

Em torno a mirar aquest pedró on els picapedrers van esculpir algunes flors en honor a la natura que tant estimava... i també em fixo en les figures religioses del capdamunt que li devien inspirar la vida.

La terra, la natura, la pàtria, la fe... tal com deia mossèn Cinto, la seva vida i la seva poesia transcorrien entre un dolmen i un altar: entre la fe i allò que és pagà però que també ens parla de les nostres arrels històriques i culturals. L’altar de l’església de Sant Jordi de Puigseslloses on va cantar missa a vint-i-cinc anys i el dolmen que hi ha davant i que li dona nom, encara són allà per testimoni.

Quan passats tants anys, després d’haver-se apropat a la glòria dels poderosos i d’haver baixat a l’infern dels pobres, va tornar a Folgueroles, diu en Cinto que va descobrir, tristament, que l’únic record que quedava d’aquells bons temps d’infantesa era la pomerola...

Si s’hi hagués fixat, hauria vist que jo, ja amb els cabells virant a gris, també hi era. Però els seus ulls feia molts anys que miraven amunt, amunt, per sobre dels amors de la terra.

Contat aquest idil·li de sa vida,
los llavis clou lo pobre trobador,
més com l’esclat de són matí no oblida,
posa punt a sa història, no a son plor.²

He llegit i he après, de cor, molts versos seus... perquè en Cinto ja no hi és, però la seva poesia sempre l’he tingut amb mi.

² Comiat del trobador (LA POMEROLA)